Després del gir polític cap a l’Àsia i de fer durant uns quants anys rigorosament el mínim per mantenir l’aliança transatlàntica fora de l’UCI, aquesta setmana Barack Obama de sobte ha redescobert Europa, i en la seva primera visita a Brussel·les com a president ha parlat d’aliats “inseparables” que comparteixen la missió de demostrar a Rússia que “no pot trepitjar alegrement els seus veïns”.
Obama, que acabava de deixar enrere la visió d’Europa com una llauna pròpia del segle XX, va parlar de la llibertat i els conceptes que segueixen unint els Estats Units i Europa en la batalla d’idees que encara es disputa contra l’autocràcia i la “força bruta”. Va negar encertadament que estiguem “entrant en una altra Guerra Freda” i va assenyalar que el president Vladímir Putin no representa “cap ideologia global”.
Va esmentar oportunament “la nostra obligació segons l’article 5” del Tractat de l’Atlàntic Nord de respondre per la força a qualsevol atac contra un país de l’OTAN, una afirmació considerablement tranquil·litzadora per als països bàltics, entre d’altres. I va reforçar aquest compromís militar amb la referència a la necessitat d’uns “autèntics plans de contingència” per protegir els estats membres de l’OTAN del centre i l’est d’Europa. I és que aquests plans, fins ara, han estat insuficients. En general, la combinació de les sancions contra Rússia, el suport econòmic a Ucraïna i l’enviament de noves forces militars a l’est ha comunicat a Putin un missatge molt clar; un missatge que no invalidarà l’annexió de Crimea a Rússia, però que potser li impedirà anar més enllà.
Val més tard que mai: al president rus li ha anat molt bé la imatge d’uns Estats Units cansats de tanta guerra i en plena fase de retallada de despeses; la imatge d’unes línies vermelles nord-americanes que passaven a l’ambre i després al verd; la imatge d’una Unió Europea dividida, i d’una OTAN buida que viu més del passat que no pas d’una visió de futur digna del segle XXI. Obama ara ha recuperat el terreny perdut.
Tot i això, el seu discurs a Brussel·les, presentat com a pedra angular de la seva visita i que és un d’aquells numerets especials d’Obama pensats per compensar el dèficit de fets amb l’eloqüència, va ser en general força mediocre, un suat reguitzell de panegírics sobre els valors que uneixen les societats occidentals de lliure mercat i sobre el seu atractiu per als cors (i les butxaques) de les persones de tot el món, en especial els ucraïnesos.
El problema no és que aquestes afirmacions siguin una mentida. Els Estats Units i la Unió Europea continuen sent imants per als pobres i els marginats de la Terra. El problema no és ni tan sols que sigui impresentable l’argument que la Guerra de l’Iraq (amb milers de morts) és fins a cert punt més defensable que el que s’ha fet a Crimea. El problema és que Obama havia de ser més sincer.
La veritat és que les democràcies occidentals objecte dels seus elogis no han ha estat a l’altura de les expectatives, i els autòcrates del món, com ara l’espitregat Putin, es beneficien indirectament del desencant que se’n deriva.
No es tracta només de la creixent desocupació que hi ha a Europa (que, en les eleccions al Parlament Europeu d’aquest any, segurament farà pujar els partits de dretes contraris als immigrants). No es tracta només de la crisi de l’euro (de moment continguda) ni de l’interrogant no resolt de com s’aconseguirà la integració europea necessària per reforçar la moneda. No es tracta només de la desil·lusió generalitzada davant d’una Unió Europea que es mira el melic i que dóna una imatge excessivament burocratitzada i de dèficit democràtic. No es tracta només de les desigualtats de renda, cada vegada més acusades a Europa i als Estats Units, ni de la creixent propagació de la distopia de la classe mitjana, ni de la sensació, a les democràcies d’una banda i l’altra de l’Atlàntic, que els diners distorsionen la justícia i fins i tot els processos electorals. No es tracta només de la sensació que alguna cosa funciona malament en una democràcia nord-americana polaritzada, en què els republicans practiquen una política obstruccionista de terra cremada, en què el govern es pot veure obligat a la inacció, com va passar l’any passat, i en què un director general pot guanyar 80 milions de dòlars en un parell de setmanes de feina, mentre els ingressos de la majoria dels ciutadans segueixen estancats. No es tracta només de les revelacions sobre l’espionatge i el rastreig de dades de l’Agència de Seguretat Nacional. No es tracta només de la pèrdua d’oportunitats percebuda per molts joves.
És tot això alhora. Si les societats occidentals no troben la manera de desempallegar-se de la seva melancolia, de promoure la igualtat d’oportunitats i redescobrir, com va dir Obama, “la senzilla veritat que tots els homes i dones neixen iguals”, els resultarà molt difícil guanyar “la batalla de les idees”.
En lloc de fer un discurs ple d’elogis tediosos, Obama hauria d’haver explicat com es pot infondre nova vida a una aliança oblidada durant gran part de la seva presidència, i com la democràcia nord-americana i l’europea, malgrat tots els seus defectes, poden corregir els seus errors, perquè aquest és el gran tret distintiu de les societats obertes: la seva capacitat de renovació.
“Ara no és moment per a fanfarronades -va afirmar Obama-. La situació a Ucraïna, com les crisis en moltes parts del món, no té respostes fàcils ni una solució militar”.
És veritat. Però tampoc és moment per a tòpics sobre les meravelles de la democràcia, la llibertat, les economies de lliure mercat, l’imperi de la llei i els altres fonaments d’Occident. No en un moment en què la democràcia sembla bloquejada; la llibertat, de vegades selectiva; el lliure mercat, cruel, i la llei, més dura amb els que menys tenen.
