Opinió 19/01/2013

Ja s'hi val tot?

i
Alfredo Pastor
3 min

Som, evidentment, davant d'una oportunitat històrica, a l'inici d'un procés que cal qualificar de difícil. La combinació d'una posició insostenible a la llarga -la del govern central- i d'un camí -l'adoptat pel Govern de la Generalitat- mal definit, de conseqüències incertes i sense vertaders precedents no permet augurar un final ràpid. Davant d'aquesta colossal incertesa, el que és prudent -i aquí hem de recordar que prudència i cautela no són sinònims- és anar explorant amb calma, però amb bona voluntat, les moltes alternatives possibles, i, en aquest procés, extremar el rigor, no només en els raonaments, sinó també en com s'expressen. I com s'expressen és important perquè, si als filòsofs els mou la raó, als altres és la retòrica el que ens mou, i quan en el discurs la retòrica pesa més que la raó, resulta molt fàcil que el llenguatge de l'entesa es converteixi en el de la guerra: les paraules van tancant camins, en lloc d'obrir-los, fins que, com si fóssim al fons d'un embut, només queda la baralla.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No cal dir que tot això els que escriuen articles d'opinió ja ho saben, però ningú ho diria. Dono per descomptat que la premsa madrilenya, que llegeixo molt poc, va com sempre molt més pujada de to que la d'aquí, però a la d'aquí veig un nombre excessiu d'abusos de llenguatge. Algunes d'aquestes expressions han esdevingut ja d'ús corrent: Catalunya és presentada com una colònia, i el repartiment fiscal com un espoli, com un lladronici. Són, naturalment, metàfores, però el fet que es vagin repetint acaba creant la il·lusió que cal prendre-se-les al peu de la lletra.

D'altres són més originals, com la noció d' aclimatat ,nascuda de la ploma del Sr. Tresserras (ARA, 10.1.2013). Efectivament, al seu article de dijous de la setmana passada, el Sr. Tresserras recordava una definició d' aclimatació que la descriu com el procés pel qual els presoners d'un camp de concentració, gent "sotmesa a l'embrutiment, la tortura i la vexació", acaben trobant "normal aquella disfressa de vida". Deixant aquesta imatge a la retina del lector, l'autor s'acostava a l'aclimatat d'aquí: "A Catalunya hi ha -deia- nuclis encara molt influents en l'economia, la política i la comunicació que s'han aclimatat a Espanya [...]. Constitueixen una temible cinquena columna contra el Govern i el procés sobiranista".

Cal reconèixer que, en l'ambient que ens envolta actualment, aquesta cita no destaca per bèl·lica. I això no obstant, falta a les bones maneres almenys en tres punts.

En primer lloc, l'associació -subliminal, d'acord, però no per això menys eficaç- de l'Espanya de la Transició amb un camp de concentració no té més base ni més bon estil que la qualificació de totalitari que el govern central atorga al procés iniciat per l'actual Govern de la Generalitat.

En segon lloc, el Sr. Tresserras acusa els "aclimatats" de ser-ho, com si acatar una Constitució democràtica votada per una confortable majoria de la gent d'aquí fos una cosa de la qual calgués avergonyir-se, i com si a Catalunya una persona que no posi l'estat propi com a valor suprem hagi de ser reprovada per aquest motiu.

Finalment, l'expressió de "cinquena columna" està completament fora de lloc, perquè té un significat precís, fruit del seu origen en circumstàncies -aquestes sí- de guerra, molt diferents de les actuals. Al capdavall, qualificant de "cinquena columna" els aclimatats, el Sr. Tresserras sembla que suggereixi que qualsevol que no aprovi explícitament el projecte de l'actual Govern de la Generalitat està, efectivament, soscavant amb mitjans il·legítims un projecte volgut per tots els bons catalans i fent-se així indigne de la ciutadania de què gaudeix. I no obstant això, és evident que tot això és fals, perquè el que observem en realitat són objectius múltiples, susceptibles de solucions diverses, i una opinió pública que dista molt de ser unànime. I, sobretot, estem en pau.

No s'hi val, per tant, a emprar un llenguatge que només és legítim quan el grup al qual ens dirigim està en una situació d'emergència, quan ha de prendre decisions de vida o mort sense temps per reflexionar. És llavors quan sorgeix un líder -un cabdill, en diem- que arremolina tothom al seu voltant. Som en el moment d'instruir, d'ensenyar a sospesar. No en el d'excitar al combat. Ni en aquest costat, ni en l'altre.

stats