Opinió 17/08/2013

Home de negocis i corruptor de polítics

i
Borja De Riquer
3 min

Els mitjans de comunicació i també els llibres d'història acostumen a parlar molt més dels polítics corruptes que no pas dels seus corruptors, és a dir, dels inductors dels delictes. Cal recordar que al darrere d'un polític comprat sempre hi ha un home de negocis i unes empreses que s'han beneficiat de les decisions del primer.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Us explicaré la història d'un dels més destacats corruptors de polítics, de Dannie Nausbam Heineman (1872-1962). Era un espavilat enginyer nord-americà d'origen alemany que l'any 1905 fou nomenat conseller delegat de la Sofina, una multinacional especialitzada en la gestió d'empreses elèctriques i de transports. Heineman, amb notable habilitat, va aconseguir fer de la Sofina un dels hòldings més importants del món: l'any 1939 era propietària de grans empreses elèctriques a França, Bèlgica, Alemanya, Espanya (la Barcelona Traction, la Canadenca ), Itàlia (la Società Adriàtica del Conde Volpi), l'Argentina (la CHADE presidida per Cambó), el Brasil, Mèxic, l'Uruguai, Turquia, els Estats Units, etc.

Cap al desembre del 1936 Heineman va dirigir una de les operacions de corrupció política més escandaloses de la denominadaDécada Infame de l'Argentina. La CADE -substituta de la CHADE- aconseguí prorrogar i millorar la seva concessió sobre el subministrament d'electricitat a Buenos Aires emprant procediments molt discutibles: va subornar els regidors del partit radical, l'intendent Vedia y Mitre, i comptà amb el sospitós suport del mateix president de la República, el general Justo; de l'expresident Alvear, i dels ministres Saavedra, Ortiz i Castillo -aquests dos darrers futurs presidents del país-. Fou tan escandalós el cas de les concessions elèctriques de la CADE que des de llavors en el llenguatge polític porteny la denominació de cadista es convertí en sinònim de corrupte, trampós o estraperlista.

Cap al febrer del 1945 una comissió investigadora, presidida pel coronel Rodríguez Conde, acusà la CADE de suborn, evasió de capitals, falsejament de comptes, impagament d'impostos i tarifes abusives, i proposà la nacionalització de la companyia i el processament dels seus principals directius, entre ells Dannie Heineman i els catalans Francesc Cambó, Joan Ventosa, Rafael Vehils i Andreu Bausili. Però uns dies després, el govern del general Farrell dissolia la comissió investigadora i ordenava la destrucció del seu informe. Què havia passat? Doncs que l'home de Heineman a Buenos Aires, el belga René Brosens, havia convençut el totpoderós coronel Juan Domingo Perón, vicepresident del govern i ministre de Treball, de la "inoportunitat" d'aquella operació. Un any després, la CADE finançava d'amagat la campanya electoral de Perón però amb la condició de no ser molestada si ell guanyava. Perón triomfà i va acomplir l'acord: la CADE fou una de les poques empreses estrangeres no nacionalitzades pel règim peronista. Heineman estava eufòric.

Però Heineman va perdre al final de la seva llarga vida una batalla força important: la de la Barcelona Traction. En aquest cas Heineman es va trobar lluitant no sols contra polítics, sinó contra un home de negocis més hàbil en l'art de la corrupció que ell: Joan March. L'excel·lent biografia que Mercedes Cabrera ha escrit sobre aquest famós financer mallorquí ens explica, amb documentació fins ara no coneguda, tota aquesta llarga batalla política i judicial que acabà als tribunals internacionals. Heineman infravalorà el seu adversari i el règim franquista, que identificava amb una mena de república bananera, i pensà que, com sempre, a base d'amenaces i de suborns tot es resoldria a favor seu. No tingué en compte que March havia finançat generosament Franco durant la Guerra Civil i que, per tant, el règim franquista li devia molt. De poc serví a Heineman amenaçar amb les seves bones relacions amb el president Truman i el secretari d'Estat Marshal, ni recórrer a advocats coneguts (Serrano Suñer, Larraz, Garrigues); March, amb l'ajut del ministre d'Indústria, Juan Antonio Suanzes, organitzà l'operació a la perfecció: l'any 1948 un jutge de Reus declarava la fallida de la Barcelona Traction i poc després el govern de Franco decretava la dissolució de la CHADE. A més, els advocats de March van demostrar no sols les múltiples irregularitats comeses per la Barcelona Traction, sinó també que l'empresa havia concedit importants ajuts econòmics a polítics: la nòmina dels beneficiats anava des de Lerroux fins al mateix Cambó. Les restes de la Barcelona Traction foren adquirides a baix preu per March i així va néixer la Fecsa. Quan l'any 1954 el vell Heineman deixà la direcció de la Sofina estava notablement abatut: havia estat vençut per un home de negocis molt més trampós que ell.

Com es pot veure, això de partits i polítics corruptes, d'homes de negocis corruptors i de governs i jutges que afavoreixen certes empreses no és un fet recent. Ara bé, sobta que encara hi hagi qui veneri com a grans prohoms empresaris que s'han enriquit gràcies a pràctiques il·legals, la corrupció generalitzada i els favors polítics.

stats