De tant en tant quedem per sopar amb una parella de coneguts amb qui vam estar a punt de fer el salt a la categoria de l'amistat. Són aquest tipus de relacions que a vegades sorgeixen entre dues parelles, i que sovint depenen de massa variables perquè puguin tirar endavant i ascendir a la primera divisió dels amics. Comences sense més, et trobes, surts a sopar, fas coses amb els nens, i de cop et trobes contestant e-mails i SMS a les portes d'una relació. Llavors has de prendre una decisió. ¿Anàvem de debò, o era tan sols un assumpte passatger? En aquest cas la cosa no va anar a més i ara tot s'ha reduït a un sopar anual per fer veure que ens caiem superbé. Les raons per les quals et sents a gust amb una altra parella són quasi sempre una qüestió de detalls.
L'altra dia, a casa seva, quan ja feia una estona que sopàvem, ens vam adonar que ens feia mal el cap. La meva dona em va indicar que era per culpa del volum de la música, que no ajudava a poder menjar i xerrar tranquil·lament. " ¡Grande Morente! ", exclamava el meu exprojecte d'amic extasiat pels seus aiiisss . Se'm va acudir treure el tema del volum de la música als establiments, per veure si s'adonaven de la indirecta, però no va haver-hi manera. Això sí, van estar d'acord amb mi i van criticar els restaurants, les botigues de roba, els xiquiparcs, les perruqueries i tots els llocs on et torturen sense pietat. Després van afirmar que la música alta s'utilitza per omplir els moments incòmodes i per evitar pensar. Amb el cap ple de música a tota castanya, ningú pot pensar ni dir-se res, no?
Vam assentir amb una certa perplexitat i vam seguir sopant un parell d'hores més, juntament amb l'Enrique Morente i tots els seus cosins... I fins a l'any que ve. Qüestió de detalls, qüestió de volums.
