Un mojito familiar a Trinidad

Cuba és un dels pocs viatges que he repetit. No tant pel seu patrimoni o pels seus atractius caribenys com per la seva gent. Els cubans són vitals i emprenedors i és una pena que hagin de malviure per culpa de l’aïllament nord-americà i la miopia d’un règim autoritari i castrador. És una pena que un país amb tantes possibilitats hagi de viure amb una sabata i una espardenya i molta imaginació.

Cuba és molt més que l’Havana. Per això és molt recomanable llogar un cotxe i anar fent. Se surt de la capital per l’autopistaOcho Vías, que té quatre carrils per banda, d’aquí el nom. La van començar però no la van acabar. És el que passa en aquest país. Tot està a mig fer. O fet i deixat estar. Al cap de pocs quilòmetres l’autopista es converteix en una carretereta sense carrils i sense senyals.

És molt difícil moure’s per l’illa perquè els mapes i la intuïció no són suficients. El millor és pujar gent al cotxe i que et vagin guiant. No cal buscar gaire perquè està ple d’autoestopistes que, com diuen allà, fan botella. Tu no et perds, ells s’estalvien l’autobús i mentrestant vas coneixent la manera de fer cubana. Anant cap a Trinidad, una joia colonial, vam agafar tres nens pel camí que va resultar que eren d’allà. Fosquejava quan els vam deixar a casa seva i els seus pares van estar tan agraïts que ens van convidar a sopar l’endemà. Ens van convidar però també ens van demanar una mica de diners per comprar el menjar perquè no en tenien. Vam estar encantats. Passar una vetllada amb una família cubana prometia ser molt interessant.

L’endemà, a l’hora convinguda, ens vam presentar a la casa, un casalot que s’aguantava com podia. Hi vivien dues famílies. Dos germans bessons amb les seves dones i els seus fills, els nostres guies de la nit anterior. Tot just arribar, les dones van agafar la meva dona i els homes van fer un apart amb mi. Em van informar de com havien invertit els meus diners i compungits em van dir que no n’havien tingut prou per comprar els ingredients per fer uns mojitos. Potser no era del tot veritat però vaig entendre perfectament que guardessin alguns dòlars per a coses més importants. Vaig estar d’acord a pagar una mica més i, perquè no tingués dubtes de la seva honestedat, em van demanar que els acompanyés a fer la compra. Primer vam anar a un carrer molt fosc. A la porta d’una casa hi havia un home tan negre com la nit. Un dels germans va estar negociant amb ell i em va venir a exposar el resultat. Una ampolla de rom, dos dòlars. Dues ampolles, tres dòlars. L’oferta era massa bona per deixar-la escapar. Amb les dues ampolles vam anar a buscar l’aigua amb gas en una gasolinera molt barata i finalment el gel el vam comprar a granel en una gelera, com fèiem aquí fa 50 anys. De menta i sucre en tenien a casa. Vam fer els mojitos a la fresca i la conversa va ser molt animada. Els cubans són grans conversadors. Només s’inquieten quan preguntes per Fidel Castro. Llavors abaixen la veu i fugen d’estudi.

A l’hora de sopar vam entrar tots al menjador. Hi havia una taula parada amb tota mena de menges però només dues cadires. Vam protestar però no va servir de res. Només vam aconseguir que sopessin amb nosaltres els nens, els grans devien sopar després. Tot i així va ser una nit molt agradable i uns anys més tard quan vam repetir viatge vam tornar a visitar-los. La casa i les penúries eren les mateixes però els fills havien crescut. Un estudiava música i componia cançons. Ens va fer un petit recital. Potser un dia en sentirem a parlar. Es diu Romr.