Perdoneu-me, modernets: sóc més d’Astèrix que de Tintín. Als tebeos de l’irreductible gal sovint representen Juli Cèsar parlant d’ell mateix en tercera persona. Doncs això mateix fa The New York Times quan informa de si mateix. La cosa era especialment hilarant ahir, dia en què l’editor del diari va despatxar la directora, Jill Abramson. “La directora no ens ha tornat les trucades”, escriu David Carr, el reporter del Times que signa la informació sobre l’acomiadament de la seva cap, que té el despatx a menys de cinc minuts caminant. Bé. Hilarant. La història de la senyora Abramson, ejectada per sorpresa de la cadira més preciosa del periodisme mundial només tres anys després d’asseure-s’hi, va aixecar una tempesta d’especulacions per tot arreu i tenia un racó a la mateixa portada del diari: The New York Times als EUA és una mica com la casa d’Alba a Espanya.
Carr descriu Abramson com “ mercurial and polarizing ” (voluble i divisiva), però ara mateix jo no li sé dir si aquests qualificatius són una venjança domèstica per no haver-li respost: Carr no m’agafa el telèfon. Deu ser costum del Times. Sabem, sí, que el nou director, Dean Baquet, és del morro fort: una vegada va foradar d’un cop de puny la paret del seu despatx, emprenyat perquè no li havien posat a portada una crònica. Ell era llavors el cap de l’oficina del diari a Washington DC, la capital. “Perdo la paciència amb les parets, no amb les persones”, va dir després, enriolat (Baquet té fama de paio cool ). Ahir, en el seu discurs de presa de possessió, hi va mig insistir: “El director d’un diari també ha de ser humà”. Això s’ha interpretat com una crítica amagada a la seva predecessora. Perquè la sotsdirectora que li havia negat espai per a la seva crònica era... Jill Abramson. Ella. Jo crec, més aviat, que està relacionat amb l’incident de la paret.
Ara bé, el diari ha tornat a sortir amb la seva potència de foc informatiu intacta, majestuós. És el que passa als grans diaris: que no passa res.
