El dol, la ira i l’orgull de Gaza
Els habitants de la franja no volen que els 1.900 morts siguin en va i reclamen la fi del bloqueig
Jabalia (Gaza)Dues famílies d’un barri arrasat a la ciutat de Beit Hanun, al nord de la franja de Gaza, entre les quals hi ha 18 criatures, han convertit en la seva llar un tros del pati de ciment d’una escola de l’ONU. Les parets són teles de colors, i les sabates es deixen a l’entrada. A les habitacions de les dones i les nenes hi ha una estufa de càmping sobre les restes d’un pupitre. La zona per als homes està presidida per una petita ràdio al voltant de la qual els adults passen les hores per seguir les notícies sobre les converses al Caire per una treva duradora. “Estem cansats, molt cansats, els nens estan cansats”, diu una de les dones, Ikram Saleima, que fa un mes es va instal·lar a l’escola per fugir dels atacs. “Però encara som aquí”. Després de tant de patiment, assegura: “N’hem de sortir amb algun resultat”.
Després de més d’un mes de guerra i 1.900 vides perdudes, els habitants de Gaza estan tristos, per descomptat. També estan furiosos: amb Israel, per la destrucció de més de 10.000 llars; amb els líders àrabs que s’han mostrat impassibles; amb els governs occidentals incapaços de reaccionar, i n’hi ha també que retreuen als milicians palestins que hagin construït túnels sota els seus barris. Però sobretot estan esgotats, després de viure setmanes tancats dins les cases amb poques hores d’electricitat i fent cua per l’aigua potable i, encara més, després d’anys atrapats a la franja, que tots descriuen com una presó.
La fermesa és potser el tret més valuós a Gaza i, en llargues converses amb desenes de residents en els últims dies, la majoria insisteixen que poden suportar molt més per aconseguir que s’aixequi el bloqueig israelià, que els ofega des de fa set anys. Molts s’esforcen per explicar quin sentit té continuar lluitant contra un enemic molt més poderós. I molts estan orgullosos pel paper dels milicians liderats per Hamàs, que han matat 64 soldats, han aconseguit penetrar diverses vegades en territori israelià i fins i tot han arribat a tocar l’aeroport de Tel Aviv.
Lima Diab, de 27 anys, assegura que sota el govern de Hamàs a Gaza “tot ha sortit malament”, i considera que el moviment islamista “ha fracassat en la política”. Però tot i que preferiria que els coets es llancessin des d’àrees obertes per reduir el risc per als civils, descriu com a “genial” la xarxa de túnels construïda pels seus milicians. “Crec que són brillants, com han pogut arribar a fer tot això!”, diu Diab, que està acabant un curs d’administrativa. “Estan ben preparats, de debò, pensen i treballen. No només és bla, bla, bla”.
Asmaa al-Ghoul, una periodista local, solia escriure sobre el “terrorisme” de Hamàs i es va donar a conèixer al món el 2009 quan va denunciar que l’assetjaven per caminar per una platja sense portar vel. Ara ha perdut nou familiars -entre els quals un nadó de 24 dies-, que van ser assassinats en un atac israelià a la ciutat de Rafah, i ha escrit una columna a la web Al-Monitor en què denuncia que Israel “ha creat milers -no, milions- de seguidors a Hamàs”. I rebla: “Que mai em tornin a parlar de pau”.
Una manifestació convocada per Hamàs dijous durant l’alto el foc temporal va atreure només uns milers de persones, i pocs han aixecat les banderes verdes del moviment durant els combats. La dissidència, però, és perillosa.
Discussions entre la destrucció
Quan Suhair al-Najjar, de 32 anys, esclata -“Maleeixo les dues parts”- i es refereix a Hamàs com a “sabates”, un fort insult, un home la renya: “No diguis Hamàs, digues els líders àrabs”. La conversa es manté als esglaons d’una casa de ciment enderrocada, enmig d’una filera d’edificis destruïts per la invasió. La cúpula d’una mesquita pròxima s’inclina sobre el terra i no queda res del tanc d’aigua que abastava la ciutat.
Ahmad al-Najjar, de 44 anys, treballava amb un carro de cavalls, però els seus animals també han mort en els bombardejos. Els seus quatre fills petits, inclòs un nadó encara sense nom nascut enmig de la guerra, dormien al cobert del cavall durant la breu treva. “Fins ara no hem aconseguit res, no sabem què hi fan, allà”, diu sobre les converses del Caire, en què participa la delegació palestina. “Hamàs, Fatah i Israel són partits. Nosaltres som persones. Som víctimes. Per què hem de pagar el preu de les seves diferències?”
Més al sud, al barri d’Al-Showqa de Rafah, dues excavadores busquen cossos en un túnel utilitzat per a un atac, l’1 d’agost, que va matar tres soldats israelians, un dels quals es creia que havia sigut capturat per Hamàs, cosa que va provocar un gran assalt que va deixar més de 100 morts en dos dies. Prop de la boca del túnel, Fadi Abu Al-Roos, que treballa com a empleat de les Nacions Unides, diu: “Jo no ho veig com una victòria ni una derrota. Tot és destrucció”.
A Gaza els 1,7 milions d’habitants s’entrellacen en famílies extenses i tothom sembla que ha perdut algú. Mona al-Fara, una dermatòloga de la ciutat de Gaza de 60 anys, ha passat la major part de la guerra a la Mitja Lluna Roja, de la qual és vicepresidenta, fent tasques humanitàries. La persegueix la imatge d’una nena de tres anys que va arribar a una clínica amb lesions al cap sota l’etiqueta “Anònim núm. 6”. “Estic preocupada per aquesta generació, pel record que tindran, pel que passarà d’aquí pocs anys -diu en veu baixa-. Sempre que demanes a un nen que faci un dibuix, hi posa sang”.
