El Front Nacional podria ser ja la primera força política de França. I la culpa és de la crisi econòmica i de l'augment de l'atur. Molt bé, però resulta que Àustria té una taxa d'atur molt baixa (6,9%) i els ultres van obtenir el 22% dels vots en les eleccions d'aquest any. D'acord, aleshores la culpa és de la pèrdua de sobirania respecte a la Unió Europea. Potser sí, però Noruega no és a la UE i té una extrema dreta molt activa, de fet massa activa, només cal recordar l'assassí neonazi Anders Breivik.
El jurista i professor de la Sorbona Dominique Rousseau fa poc ha escrit un polèmic assaig que intenta explicar (o justificar) per què els francesos són cada cop més retrògrads. Assegura que els simpatitzants del FN, cada cop més nombrosos, tenen sentiments més complexos dels que fins ara s'hi associaven: el rebuig a la classe política, la xenofòbia i el populisme. Res de tot això: l'extrema dreta francesa està ara presa per la nostàlgia, per un desig profund de tornar al passat.
La idea de recuperar el passat és intrínsecament una idea reaccionària que s'ha estès per tot l'Hexàgon. És un sentiment malenconiós que enyora els vells llaços socials, el record del pare com a cap de família, l'autoritat del mestre d'escola, el lideratge del president de la República... Rousseau compara la ciutadania francesa amb un adolescent en crisi existencial, un jove incomprès, angoixat pel present, que es refugia a les golfes de casa per aïllar-se i recordar la infantesa entre joguines velles. El menjar ja no alimenta, la fruita no té gust, els francs eren més macos que els euros i, abans, la RTF feia programes de qualitat. El passat es converteix en mite: no hi havia famílies trencades, ni parelles homosexuals, ni estudiants sense cervell... La feina era per sempre i el sol escalfava més, les vacances a la Provença eren boniques, el pare dirigia i la mare organitzava.
Haurien de ser escoltats
La síndrome de les golfes castiga els francesos i no importa la ideologia de cadascú. Estan esgotats, cansats d'allò que s'anomena interès general i que sembla dissenyat per destruir la voluntat individual. Però la tesi de Rousseau no ha estat polèmica pel seu model d'anàlisi, sinó perquè s'ha atrevit a acusar els intel·lectuals (a França, una professió reconeguda) d'ignorar l'estat anímic de la nació, d'una ciutadania que s'inclina a la dreta mentre els sociòlegs i politòlegs continuen elaborant tesis sobre l'estat horitzontal. Els francesos del Front Nacional enyoren, simplement, l'estat vertical, una imatge que habita en el mite bondadós del passat i que el republicanisme orgànic hauria d'escoltar o almenys comprendre. Això és el que fan els pares responsables amb els fills adolescents que pateixen crisi existencial, afortunadament, un estat transitori. O no.
Però oblidem França. Parlem de nosaltres. Potser hauríem d'acceptar certes veritats inalienables, que els preus pujaran, que els polítics flirtejaran amb el delicte i que ens farem vells. I arribat el moment, fantasiejarem amb el fet que, quan érem joves, els preus eren raonables, els polítics eren nobles i els nens respectaven la gent gran.
