“Escrigui un llibre per dir que l’islam no empara els talibans”

BarcelonaKamila Shamsie (Karachi, 1973) no es podia desempallegar ahir d’un grup d’estudiants de secundària del Raval que acabaven d’escoltar la seva conferència: li demanaven autògrafs i es volien fer fotos al seu costat mentre li prometien que es llegirien tots els seus llibres. La novel·lista pakistanesa, que el dia abans havia parlat de Karachi -una ciutat de 18 milions d’habitants que ningú s’ha atrevit a cartografiar- al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, havia travessat la plaça dels Àngels per reflexionar amb ells sobre identitat, migracions, estereotips, violència i cultura.

El públic, format per alumnes de l’Institut Miquel Tarradell i del Milà i Fontanals del Raval de Barcelona, va seguir amb atenció el relat de com Shamsie va decidir, als 9 anys, dedicar-se a la literatura i convertir-se en la quarta generació d’escriptores de la seva família. També del que va sentir quan va canviar la seva Karachi natal per un petit poble als EUA, per cursar estudis universitaris: “Allò no era un xoc cultural, era un xoc climàtic”. Shamsie assegura que la vida de Karachi s’assembla molt més a la de Londres que a la d’un petit poble.

I en un institut en què el 90% de l’alumnat és immigrat, l’escriptora establerta a Londres no podia negar el pes dels estereotips: “Em diuen que potser sóc pakistanesa, però no he crescut allà, o que els meus pares no deuen ser del país o que deuen viure en un altre lloc, com si el Pakistan fos només un lloc terrible de violència i misèria. I els responc que la meva besàvia, el 1930, ja era diputada al meu país”. Shamsie reconeix que “cada dia és més difícil ser immigrant a Europa perquè hi ha més traves i més instrumentalització política”.

I en passar al torn de preguntes els joves aixequen el llistó: micròfon en mà i en anglès nadiu, una jove tapada amb vel no vol perdre l’oportunitat d’interpel·lar l’autora. Dispara, a boca de canó: “¿Vostè creu que l’islam aprova el terrorisme dels talibans?” Era evident que la jove no necessitava la resposta: “Matar dones i nens no té res a veure amb l’Alcorà”. “Doncs estic molt contenta de sentir això, però molts polítics diuen el contrari. Escrigui un llibre per dir que l’islam no empara els talibans”. Es fa el silenci.

Estereotips en els dos sentits

Una altra jove, amb el mateix accent i una veu igual de segura, ara sense vel, vol saber amb quins problemes es va topar l’escriptora en aterrar als Estats Units i a la Gran Bretanya. La resposta és intel·ligent: “Els estereotips funcionen en els dos sentits, i jo vaig tenir la sort d’anar a una universitat, que és el millor lloc del món perquè la gent té més preguntes que idees preconcebudes; potser al final estàs cansat de preguntes del tipus «Al teu país com es fa això?», però al final t’adones que són producte de la ignorància”.

Calia reblar el clau amb l’actualitat del conflicte entre el govern del Pakistan i els talibans, que han creuat la frontera afganesa. La pregunta és demolidora: “¿Creu que hi pot haver una sortida a través del diàleg o que el que cal és canviar els sistema polític del Pakistan?” La resposta havia d’estar a l’altura de l’ànsia d’una adolescent: “No ens en sortirem fins que el govern del Pakistan inverteixi en els seus joves perquè no s’hagin de posar en mans dels radicals”.