EconomistaLes últimes proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és una condició sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària.
Fer aquestes proves era tot un repte, no només per la seva dimensió tècnica, sinó també per aconseguir la credibilitat imprescindible perquè el procés d’unificació funcionés. Encara que fos una experiència nova per al Banc Central, de fet, era la tercera prova d’aquest tipus a què s’havien sotmès tots els bancs europeus des del principi de la crisi, i els esforços anteriors no havien sigut precisament un èxit. Per citar-ne un exemple, en les proves del 2011 dos bancs irlandesos van aprovar només uns mesos abans de necessitar que el govern els rescatés urgentment.
Aquesta vegada buscar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer, però no tan estrictes per fer malbé la confiança -en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot-. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital. Per això el Banc Central manté un tipus d’interès pròxim a zero i preveu iniciar un programa de compra d’actius massiva. Si tot hagués sigut perfecte, ara no caldria res d’això.
El sistema financer europeu encara s’està sanejant després del cop dur que ha representat la crisi. En aquest procés el Banc Central té la tasca d’acompanyar les entitats bancàries i no de fer-les caure. A més, el BCE acaba d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no continuïn refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa potser vol dir perdre llocs de treball quan en molts països la situació laboral encara és precària. Continuar finançant les empreses, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espírito Santo, pot comportar que al final sigui el banc el que necessiti el rescat.
El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho fossin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític -què passaria avui, per exemple, si les tensions amb la Rússia de Putin augmentessin significativament?
Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que es pugui cobrir tot. Però a més a més les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.
Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central Europeu va començar a fer un aprovisionament de diner en grans quantitats, la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles i volen millorar la seva carpeta creditícia.
El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos, que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament, però encara que el senyor Draghi subministri més liquiditat és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.
El risc d’estigmatitzar Itàlia
Potser el fet més destacable de les proves d’estrès de l’últim exercici ha sigut veure que els bancs espanyols i els italians estan en extrems oposats. Mentre que les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel·lent, sense que ni un sol banc hagi suspès la prova. Aquest resultat no és l’adequat i és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col·lapse, tenen mancances i han de cicatritzar les ferides dels últims anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera. Aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants a la Borsa de Milà i simultàniament la prima de risc del país ha pujat.
La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre que Espanya va rebre un rescat bancari de 41.000 milions d’euros per recapitalitzar el seu sistema, Itàlia -amb un deute del govern de gairebé un 130% del PIB- no va admetre la possibilitat de ser rescatada i, per tant, no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent, com la Sareb en el cas espanyol. Cal tenir clar que a ningú li interessa que Italià es converteixi en una nova Grècia.
En tot aquest tràngol qui té l’última paraula és Andrea Enria, president de l’Autoritat Bancària Europea, que la setmana passada va dir que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal·libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no es pot fer res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, tampoc per als bancs que han aprovat”.
