ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 10/03/2014

La literatura-dansa de Marcos Morau

La Veronal trasllada Yukio Mishima a una coreografia amb ballarins de la CND

Juan Carlos Olivares
3 min

BarcelonaABarcelona encara hi ha visió de futur. En té el Mercat de les Flors en decidir incorporar La Veronal com a companyia associada. El grup multidisciplinari que dirigeix Marcos Morau és un dels pocs projectes artístics amb capacitat per competir en el mercat internacional de la cultura. Un valor diferencial que prestigia qui s’identifiqui amb la seva línia creativa. En la seva breu trajectòria han desenvolupat un llenguatge que transcendeix la tradició de la dansa-teatre, tot i que són identificables les seves arrels, tant en el procés col·lectiu com en l’àmplia mirada estètica i expressiva. Morau fa un pas més: fa dansa-literatura.

Quina és la diferència? La densitat abstracta que deixen els seus espectacles quan passen al record. Es rememoren i adquireixen pòsit com les pàgines d’un llibre. És un constructor de relats complexos en què es reflecteix la millor literatura del segle XX. Abjura de la linealitat narrativa, juga amb el subconscient, combina punts de vista, manipula l’espai, perverteix gèneres. Escriu atmosferes. I ho converteix en moviment que de vegades fins i tot sorprèn, sobretot per un concepte que neix de la idea de l’impuls: qualsevol moviment només és possible per la interacció amb un agent extern.

La seva última coreografia-llibre es titula Nippon-Koku. Yukio Mi-shima i el seu món entre el passat i la contemporaneïtat és l’ombra inspiradora d’una peça en què Morau ha bolcat les poderoses contradiccions que van portar l’autor d’ El pavelló d’or al suïcidi ritual. Aquesta coreografia, creada en col·laboració amb els excel·lents ballarins de la Companyia Nacional de Dansa, és un tractat d’orfandat espiritual, el sentiment dominant entre els japonesos tradicionalistes quan els americans van obligar l’emperador a renunciar públicament a la seva condició divina després de perdre la guerra. Mishima, esteta i fundador d’una milícia privada el principal jurament de la qual era protegir la vida de l’emperador. Mishima, homosexual -aquí hi ha la imatge filogai del màrtir Sebastià dominant la primera escena- i defensor de la tradició, proper als moviments polítics més conservadors.

L’espai creat per Enric Planas -en el qual es podria llegir la inspiració de Patriotism, curt mut i en blanc i negre firmat per Mishima-és un reducte per als oblidats, com els soldats japonesos que mai es van assabentar que havia acabat la guerra, com l’alt estament militar que va reaccionar a la derrota i la traïció de l’emperador amb un sentiment de vergonya que només es podia netejar amb el suïcidi. Un lloc irreal tan allunyat del món com la república decadent de Saló o la fortalesa descrita per Dino Buzzati a El desert dels tàrtars. Un sanatori-refugi per a éssers que han perdut el seu lloc al món i el sentit de la seva existència. Només els queden els codis obsolets i l’estètica dels uniformes.

L’escola clàssica dels ballarins és un element nou que Morau explota per portar les seves solucions coreogràfiques a un nivell tècnic de superior exigència. Potser algú podria criticar una certa mecanització del moviment, però encaixa dins el concepte de l’extrema codificació de la dansa tradicional oriental, inclosa la japonesa. Una dansa en què es persegueix la perfecció del gest heretat. En realitat, Nippon-Koku (transcripció de l’ideograma Estat del Japó) és una sofisticada associació entre la personalitat de La Veronal i la reinterpretació de la dansa japonesa. Lectura indirecta en la línia del cos -a “S” que domina a tot l’Orient-, en la posició de les mans, en la incorporació d’elements externs, que solen ser habituals en les danses que formen part del teatre Kabuki, com els para-sols i els ventalls, aquí substituïts per baquetes de tambor. Una estilització de les formes tradicionals que s’integren en la complexitat de les interrelacions que identifica La Veronal.

stats