Urnes a Mart

Diu la NASA que a Mart hi ha aigua. Concretament, salada. I això vol dir un parell de coses: 1) Si hi ha aigua, hi ha vida. Encara no sabem quina cara fa i si és cosina germana de la que va arribar a la Terra, però hi és. 2) Si som capaços de saber que hi ha aigua a Mart és que tenim els mitjans per descobrir-ho. O sigui, disposem de prou tecnologia per enviar naus a 55.757.930 km de distància a investigar com si el Planeta Vermell fos un laboratori situat aquí mateix. Molt bé, aclarit això, ¿algú pot explicar-me com és que 150.000 catalans no han pogut votar en aquestes eleccions? Bé, ni en cap altres eleccions, perquè la cosa l’arrosseguem des de fa anys. Que l’ésser humà sigui capaç de descobrir que a Mart hi ha aigua i que 150.000 catalans residents a l’estranger no puguin votar és més marcià que tota l’aigua que viu i treballa a Mart (i que vulgui ser aigua marciana). Que l’ésser humà reculli proves científiques a Mart i després perdi els vots emesos a l’ambaixada espanyola a Roma, sense ni explicacions ni dimissions irrevocables, és com Manolo el del Bombo interpretant Bach al Liceu acompanyat del seu instrument mentre es cruspeix una favada i una sangria de Pentavin. Som al segle XXI i disposem d’una eina anomenada internet, gràcies a la qual jo ara mateix puc consultar el catàleg d’una empresa fabricant d’urnes al pol Nord, triar el model que em queda millor, fer una comanda, pagar-la amb targeta i tenir les urnes a casa demà passat. En canvi, 150.000 catalans residents a l’estranger no poden votar perquè el sistema funciona com en el temps de les diligències. Gloriós!