El sistema sanitari és un dels pilars de qualsevol estat i la part més important del pressupost anual d’un país. Manel Peiró hi reflexiona i dóna claus als polítics del futur per quan els toqui prendre decisions.
Quin seria el sistema sanitari ideal per a un país nou?
El que ho cobreixi tot, a tothom, i que sigui de franc. Ara això és caríssim i implica una decisió política molt important.
Què vol dir?
Doncs que els polítics que manin en aquest país nou hauran de prendre la decisió si volen un sistema universal i gratuït, perquè si és així potser hauran de renunciar a altres coses perquè tot no es podrà pagar. Amb un estat nou jo voldria un sistema en què l’estat garantís l’accés a la sanitat fins on pogués econòmicament. Aquest és el gran debat que haurem de tenir tots seriosament. Des del meu punt de vista, no podem tenir una cobertura universal si no la podem pagar i que la solució sigui endeutar-te contínuament.
Per tant, ¿si no es pogués garantir la cobertura universal vostè creu que la via seria la privatització?
No, jo parlo que, quan toqui i a qui li toqui, haurà d’asseure’s i decidir què pot entrar dins del sistema sanitari que pot assumir l’estat i què en queda fora. I la part que no es pot cobrir amb diner públic s’haurà de decidir com es paga. Una solució podria ser que els que tinguin més renda paguin una part proporcional de la sanitat, per exemple. Ara, una cosa és que la cobertura sanitària sigui pública i l’hagi de garantir l’estat, i una altra que els centres que prestin aquests serveis siguin de gestió pública o privada. És a dir, no vol dir necessàriament que els hospitals que prestin el servei públic hagin de ser públics, o que els metges que hi treballin hagin de ser funcionaris. Per exemple, el millor hospital infantil de Catalunya té una gestió privada, Sant Joan de Déu (participada per l’Església), però l’administració garanteix que l’accés hi és gratuït.
¿El problema és la gestió pública dels hospitals?
Crec que en el futur els centres hospitalaris haurien de tenir autonomia en la seva gestió i no estar regulats per l’administració, és a dir, regulats políticament. El sistema funcionarial no acaba de funcionar.
¿S’hauria de canviar la gestió de molts dels hospitals catalans?
Quan Catalunya va rebre les transferències sanitàries, en lloc de construir molts hospitals públics -com van fer en altres parts de l’Estat- van aprofitar l’estructura hospitalària privada que ja existia. Ara un 70% són de gestió privada i un 30% són 100% públics. El més important és que la majoria d’aquests hospitals de gestió privada no tenen ànim de lucre, i reinverteixen els guanys. Aquest és un dels aspectes bons del sistema sanitari català. A més els hospitals públics catalans, com la Vall d’Hebron o Bellvitge, són molt més innovadors que els espanyols perquè estan influïts pels centres privats que els envolten.
