Antoni Batista: "Els espies no només existeixen a les pel·lícules"

BarcelonaEls llibres van enterrar el PSUC l’any 1987, quan Iniciativa per Catalunya li va agafar el relleu, però moltes impremtes continuen estampant les seves sigles. L’última ha sigut l’editorial Pòrtic, amb la qual el periodista i col·laborador d’aquest diari Antoni Batista ha escrit el llibre A la caça del PSUC. El periodista, que va militar al partit, defensa que el PSUC va ser “l’eina més important de lluita contra la dictadura” fins al punt que va captar també l’atenció dels serveis secrets nord-americans. “El Partit” era massa perillós.

En un viatge posterior als Estats Units per fer un reportatge, Batista va respondre en el formulari que cal omplir abans d’entrar al país que havia militat en un partit comunista. “Van arribar dos agents federals que em van suggerir d’anar a una saleta per fer-me unes preguntes de tràmit”, recorda en el llibre. Així va descobrir que la CIA no només coneixia el PSUC sinó que també el coneixia a ell i fins i tot tenien una carpeta amb el seu historial. “La gent es pensa que els espies només existeixen a les pel·lícules i resulta que són aquí. Però si els espies i els infiltrats fan bé la seva feina, no saps que hi són”, explica durant una entrevista a l’ARA. En un acte de prudència -la que reconeix que no va tenir quan va respondre sí al formulari-, Batista ha canviat noms i escenaris a l’hora d’escriure el llibre.

El periodista, expert en conflictes com els de Palestina, Irlanda i el País Basc, adverteix que ha vulnerat una de les prohibicions del seu propi llibre d’estil i ha optat per redactar aquesta obra en primera persona. “Quan estàs dins d’una cosa no tens perspectiva”, reconeix Batista, que defensa que només amb el temps es posa la distància necessària per explicar què va passar amb honestedat. Aquest temps ja ha passat.

Un dels principals reptes de l’autor ha sigut “alliberar-se de la historiografia oficial que encara té problemes per parlar del maig del 37”, diu Batista. I és que en el llibre explica com era el PSUC des de la seva pròpia militància, sense silenciar els episodis que van tacar la imatge del partit, com la repressió contra els anarquistes i el POUM, l’assassinat d’Andreu Nin a mans dels estalinistes, i fins i tot l’intent de fer volar pels aires Barcelona per deixar “la terra cremada” als feixistes que l’estaven ocupant.

Des d’aquesta perspectiva, destacant-ne les virtuts però sense silenciar-ne els errors, Batista explica com va anar entrant al que es coneixia com “el Partit”. Aquesta era la seva hegemonia. La que ara, 80 anys després de la seva fundació, reivindiquen diferents partits.

“El PSUC del segle XXI”

Els comuns preparen una gran confluència d’esquerres que aglutini el partit d’Ada Colau, ICV, EUiA, Podem i Equo. S’emmirallen en el PSUC perquè va ser capaç de sumar diferents sinergies. Però per a Batista, la comparació no acaba de ser una bona idea. “El PSUC és història i l’hem de deixar en la història, com un patrimoni històric del poble de Catalunya”, explica. A més, la major part de la història del PSUC va ser durant la dictadura, “quan l’enemic era molt clar” i això facilitava l’entesa entre les diferents sensibilitats.

Batista recorda en el llibre episodis que van marcar la lluita antifranquista com la Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya o la publicació de revistes com Treball i Universitat. En aquella època, per estampar les sigles del PSUC calia una impremta clandestina. Potser aquella és la part de la militància que Batista més recorda. “Li dec al PSUC ser periodista”, recorda.