La fi del processisme
El processisme, l’art d’allargar el procés per convertir-lo en un estat permanent de la política catalana, s’acaba amb l’aprovació dels pressupostos. El moment decisiu, després de cinc anys de proclames i mobilitzacions, ha arribat. Què diu l’expedient? La consulta va ser un acte de reivindicació que ha costat quatre inhabilitacions però que no va tenir més efecte que generar il·lusió momentània i haver de buscar una nova clau de volta per al procés. Les eleccions plebiscitàries van deixar un resultat diabòlic, una majoria en escons (i no en vots) que ha obligat a debats durs i a capgirar el full de ruta. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, que dirien els Manel, però ara comença tot. El procés deixa de ser una qüestió de discursos i mocions per passar a les contractacions, a les firmes de consellers en papers que acabaran en jutjats -veurem si tots hi estan disposats- i a demostrar que, ara sí, el Govern no posarà excuses per fer un referèndum. Cinc anys després, el procés tal com l’hem conegut s’acaba. Falta saber com.
