22/04/2015

El cangur que va lluitar per la independència de Catalunya

3 min
El cangur que va lluitar per la independència  de Catalunya

Un dels episodis més desconeguts, i transcendentals, de la Història catalana va passar el 1931, tot just proclamada la República, quan el senyor Poch va rebre una visita d’allò més inesperada.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El senyor Poch era un petit empresari de l’oci. Només tenia un treballador i ni tan sols era humà: un cangur femella que es deia Rositeta. Vivia en un carro, amb el qual es desplaçava pels pobles de la Catalunya interior. Allà on hi havia una fira, o una festa major, Poch s’hi establia mentre durés el negoci o la gresca. A canvi de tres cèntims qualsevol mosso podia pujar al quadrilàter de boxa portàtil a combatre amb la Rositeta. Si el mosso guanyava, s’enduia tres pessetes. El secret del negoci, esclar, era que els mossos mai no guanyaven. La Rositeta tenia una mala folla descomunal: despatxava els seus adversaris amb un parell de ganxos. Tres, com a molt. I si la cosa es complicava, feia el seu famós molinet amb els dos punys alhora, a una velocitat prodigiosa, zas, zas, zas! No tenia rival.

Però dèiem que el senyor Poch es va sorprendre molt i molt quan un vespre va rebre una visita del tot inesperada: la de Francesc Macià, l’Avi. El president va entrar al carro, va seure i va resumir-li la qüestió:

-He fet un pacte de cavallers amb el president de la República Espanyola. A fi d’arribar a una solució definitiva, jo i el senyor Niceto Alcalá-Zamora hem decidit resoldre la qüestió catalana com als vells temps: amb un combat singular.

L’Avi va cedir un document al senyor Poch i va continuar:

-Hem pactat els termes del combat, que ha de ser discretíssim. Però com vostè pot llegir, i tot fent ús de l’astúcia catalana, enlloc no diu que el nostre duelista hagi de ser humà. Ho entén ara?

-I vostè creu que un cangur boxejador pot resoldre aquest embolic?

-M’han assegurat que la Rositeta és invencible -va dir l’Avi-. Per cert: els nostres espies diuen que els espanyols confiaran en un tal Fulgencio.

-Fulgencio Monrón? El campió mundial de boxa? Bufa.

-Senyor Poch -va concloure l’Avi-, espero que sigui un gran patriota.

I així, sis dies després, el senyor Poch i la Rositeta entraven, de nit i d’amagat, al local on s’havia de disputar un combat tan decisiu per a la història del país. Decisiu i discret. Tot estava tan fosc que els va costar de trobar els vestidors. El senyor Poch va vestir la Rositeta amb els habituals pantalonets i guants de boxa. Després van dirigir-se al quadrilàter. Però en sortir d’un passadís fosc els va sorprendre trepitjar sorra fina: en aquell moment van descobrir que l’escenari del gran combat no seria un ring, sinó una plaça de toros. La llum elèctrica, i la buidor humana, feien de la plaça un lloc d’allò més tètric. Només hi havia dos espectadors: el president espanyol i el president català.

- ¡Pero si es un canguro! -va exclamar Niceto.

-Ningú va dir que el nostre lluitador hagués de ser humà -va dir l’Avi.

- Jojojo -va riure Niceto-. Ni el nuestro.

I de sobte el duelista espanyol va fer una irrupció furiosa a l’arena, tot rebufant huracans de baf per les narius animals, perquè es deia Fulgencio però no era Fulgencio Morón, el boxejador, sinó Fulgencio i prou, un toro Miura de set-cents quilos.

El combat va ser tan terrible, sagnant i horripilant que després ningú voldria recordar-lo. El Fulgencio envestia la Rositeta amb unes banyes tan grans que semblaven ullals d’elefant. La Rositeta l’evadia fent uns salts prodigiosos, just a temps. Però no sempre. De vegades l’arrossegava cruelment, atropellant-la amb aquelles potes assassines, o fins i tot la feia volar pels aires d’una cornada impetuosa. Però quan ja semblava tot perdut, un miracle: el Fulgencio va relliscar amb la sang vessada de la Rositeta, i les seves banyes van incrustar-se contra la fusta d’un burladero. Es va quedar atrapat.

-Ara, Rositeta, ara! -va dir el senyor Poch. I la cangur va atacar els genitals indefensos i al descobert del Fulgencio. El seu famós molinet de dos punys picava i repicava ferotgement aquelles grosses boles de carn negra, zas, zas, zas! Va sentir-se un mugit, muuu, i el cos del toro incrustat, ferit i humiliat, va caure a plom, mort.

Després d’un silenci atònit, molt llarg, va alçar-se una veu:

- Ah, no, eso no vale -va dir en Niceto-. ¡Cojonadas no!

I mentre en Niceto i l’Avi discutien a crits, el senyor Poch exigia una indemnització per la Rositeta, el seu cangur delmat, de qui ningú no es preocupava (tenia sis vèrtebres triturades, la bossa marsupial perforada -mai no seria mare- i un ull penjant-li pel nervi del globus ocular), i es preguntava si algú, algun dia, recordaria la gesta dels que van lluitar per la llibertat o només els noms dels que van tramitar-la.

stats