Un llarg camí per arribar a l'1-O

BarcelonaEl referèndum de l’1 d’octubre condensa anys de mobilitzacions, avisos a l’Estat i ofertes de negociació. Un llarg camí que l’1-O, passi el que passi, viurà un punt i a part.

La Diada del 2012 marca l’inici del procés sobiranista, però per entendre’l cal retrocedir al 2007. Amb l’Estatut acabat d’aprovar amenaçat al Constitucional, el malestar al carrer va esclatar per Rodalies. L’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va enviar un missatge a Madrid: “La primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques a mitjà i llarg termini d’una greu desafecció emocional de Catalunya cap Espanya”. L’Estat no va moure peça.

La desafecció tenia solució: el CEO mostrava que, tot i el creixent malestar, l’autonomisme era la solució preferida per la majoria (un 37,8%). L’independentisme estava al 17%, una xifra que en els tres anys següents, centrats en la discussió del model de finançament, va créixer moderadament fins al 20%.

Tot salta pels aires per la sentència de l’Estatut. La manifestació del 10 de juliol del 2010 es converteix en un clam per la independència, que en només quatre mesos puja cinc punts de suport i s’estabilitza en un 25%. L’Estat, però, encara té marge: la majoria segueix sent partidària de seguir sent una autonomia.

Artur Mas estén la mà amb una proposta que canalitza el malestar i el fa vencedor a les eleccions: el pacte fiscal. Una via per donar, d’una tacada, reconeixement singular a Catalunya i posar fi a la discussió del finançament, centrada en la denúncia del dèficit fiscal. Mas va plantejar la proposta com una “oportunitat per a l’Estat” per aconseguir l’encaix de Catalunya. Josep Rull, aleshores secretari d’organització de CDC, va ser més explícit: “O pacte fiscal o independència”.

L’aparició de l’ANC

El creixement de l’independentisme també s’explica perquè el debat és més present al carrer i als mitjans gràcies a l’onada de consultes populars als municipis en què participen gairebé un milió de persones. En la primera de les consultes, el 13 de setembre del 2009, quatre persones es troben a Arenys de Munt i comencen a gestar el que dos anys després germinarà en l’Assemblea Nacional Catalana. Es constituirà finalment el 2012 amb el repte de convocar una manifestació massiva per la Diada. La missió desborda les expectatives, i 1,5 milions de persones surten al carrer. El suport a la independència es dispara i arriba al 44%, gairebé vint punts més que l’any anterior, i l’ANC es converteix en el principal grup de pressió polític del país.

Amb aquestes eines, Mas negocia un mes després el pacte fiscal amb Mariano Rajoy, que el rebutja per ser “contrari a la Constitució”. El camí ja està abonat: Mas convoca eleccions amb la promesa del referèndum.

Tot i que no obté la majoria absoluta que volia (perd 12 escons), l’auge d’ERC manté ferm el bloc sobiranista, que després de demanar un referèndum pactat al Congrés acaba fixant una consulta no vinculant per al 9 de novembre del 2014. El 9-N va ser una nova manera de pressionar la Moncloa en busca d’un pacte. “Hi ha temps perquè l’Estat pugui negociar la forma de fer aquesta consulta”, va dir Mas en l’anunci de la data, un any abans. La resposta va ser tolerar el 9-N abans, però querellar-s’hi després. Ara Mas està inhabilitat.

El mapa polític de la foto del 9-N va mutar: Unió ha desaparegut, ICV s’ha aigualit als comuns, CDC s’ha refundat, la CUP ha viscut fortes tensions i només ERC es manté il·lesa.

El 9-N també va obrir una nova fase del Procés, la dels alts i baixos: divisió per la fórmula de les plebiscitàries, eufòria pel resultat del 27-S -el 47,8% de vots independentistes és el punt més alt assolit a les urnes-, divisió per com gestionar la majoria, eufòria pel pacte in extremis que va coronar Carles Puigdemont, divisió pels pressupostos i una constant que no va acabar fins que el full de ruta, que generava discrepàncies, va tornar al referèndum.

L’1 d’octubre és el destí final d’aquest llarg camí, com va dir Puigdemont a l’ARA: “Tot el que hem fet els últims sis anys, les mobilitzacions, les votacions, les eleccions, té sentit perquè cristal·litzi en el referèndum. El moment és ara”.

El govern espanyol no s’ha mogut. Després de la negativa a recuperar l’Estatut, del rebuig al pacte fiscal, de desoir les advertències que li reclamaven una oferta de singularitat per a Catalunya, la resposta ha sigut reprendre el Govern per la seva manca de voluntat de diàleg i enarborar els tribunals com a garants de la llei. Fins en 18 ocasions la Moncloa ha negat el referèndum, i, com va denunciar Puigdemont en l’anunci de la data i la pregunta, no ha fet cap proposta alternativa: “Potser és que no n’hi ha cap ni se l’espera”.

L’esperança de la Moncloa és fer fracassar el referèndum i que la frustració es tradueixi en una derrota del bloc sobiranista a les eleccions. El Govern català, en canvi, confia seguir carregant-se de raons i que la pressió popular sigui suficient per assegurar el referèndum i convertir-lo en massiu. La mobilització al carrer i a les urnes i l’estratègia a Madrid i Barcelona seran les claus que decidiran el destí final d’aquest llarg camí.