LA FI DEL TERRORISME
Política 08/04/2017

Les altres víctimes del conflicte basc

El diàleg, allunyat de la confrontació del discurs oficial, serà un pilar per a la futura convivència a Euskadi

i
Antoni Batista
5 min
D’esquerra a dreta, Martxelo Otamendo, Rosa Lluch, Gorka Landaburu i Roberto Manrique en una trobada a Barcelona al novembre.

El lliurament de les armes d’ETA és un final material i simbòlic de la violència. Aquestes armes no són només ferralla: deixen enrere morts i ferits i l’ona expansiva del dolor. Moltes víctimes. Però no totes les víctimes són iguals. Unes miren pel retrovisor. Les altres pel parabrisa.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El 24 de febrer del 2006, Iulen de Madariaga, el fundador d’ETA que havia empès l’organització a agafar les armes, tenia una llarga conversa amb Robert Manrique, greument ferit a l’atemptat d’Hipercor. Va ser el principi d’un diàleg importantíssim de cara a una pau que començava a albirar-se.

Vaig parlar amb tots dos l’endemà d’aquella trobada, que relataven plena de catarsi, amb algunes guspires, amb tensions, però amb la sensació que havien arribat amb la generositat on mai no haurien pogut arribar amb la política. Madariaga va escoltar com algú tractava ETA de terroristes i assassins. Em va dir, amb força solemnitat: “Escuché y tragué”.

Les converses entre víctimes i victimaris són un dels pilars per establir en el futur una convivència sòlida, que permeti que al cap de cinquanta anys els nets no vulguin reobrir les ferides que els seus avis havien sabut tancar i cicatritzar.

Mirada a terra

Les víctimes que són capaces de fer aquests passos tan coratjosos no tenen res a veure, més aviat són als antípodes, de les que, generalment d’una manera corporativa, s’emboliquen en una bandera i fan bandera de la seva desgràcia. Això sí: hi tenen tot el dret.

Manrique va anar encara més enllà i es va trobar amb Rafael Caride, membre del comando Barcelona que va perpetrar l’atemptat que li va cremar el vuitanta per cent del cos. Va ser a la presó, el juny del 2012, quan Manrique el va escoltar i es va fer escoltar, mentre Caride mirava a terra. El que no va voler fer Manrique és donar-li la mà.

La manifestació de dol ciutadà per l’assassinat d’Ernest Lluch i de rebuig al terrorisme va marcar també la diferència de les altres víctimes. Un milió de persones i ni un crit d’odi ni revenja. Al contrari: l’apel·lació al diàleg que va fer Gemma Nierga, amiga de Lluch, davant dels governants que encapçalaven la manifestació, José María Aznar entre ells. “Ustedes que pueden, dialoguen, por favor ”, restarà com una de les frases més potents davant d’una manifestació multitudinària. Un remake a la catalana de l’ I have a dream. Era el novembre del 2001, la pau de Lizarra-Garazi se n’havia anat en orris, tornaven els anys de plom i la desesperança agrisava la boira.

Ernest Lluch havia estat un home de diàleg, s’havia entrevistat amb l’esquerra abertzale al més alt nivell, amb Arnaldo Otegi a Barcelona. La seva família va seguir la seva empremta. Van viure el dolor, però mai el van ostentar. I quan aquella esquerra abertzaleque havia parlat de pau amb Lluch va aconseguir fer-la definitiva, va buscar la família Lluch per reprendre a Barcelona el que a Barcelona havia començat.

Rosa Lluch va tenir un primer contacte amb dirigents abertzales. Va ser, com no podia ser d’una altra manera, una trobada amb moments difícils i necessitat d’agafar aire per apaivagar angoixes. Sobretot quan, després que ells entonessin un mea culpa immens pel dolor irreparable causat, ella els va etzibar que li havien fet molt mal els seus silencis: cert que l’esquerra abertzale no matava, però callava quan matava ETA. Instants de silenci d’aquells que diuen que es poden tallar.

Allà va arrencar tanmateix un procés de reconeixement del dolor causat per part de l’esquerra independentista, que Pernando Barrena va fer públic, el novembre del 2012, en la jornada Parlem de reconciliació, de trobada entre víctimes del conflicte basc, a l’aixopluc de la Universitat de Barcelona. El bisbe Uriarte, que havia exercit de mediador entre ETA i el govern espanyol, va tornar a posar entre uns i altres el bàlsam dels sants olis.

Hi eren Manrique i Rosa Lluch, i també Gorka Landaburu, a qui li va esclatar a les mans un paquet bomba remès per ETA, que el va ferir amb greus seqüeles que encara arrossega: quatre dits amputats, pèrdua de la visió en un ull, problemes abdominals crònics.

Gorka Landaburu es va solidaritzar amb Martxelo Otamendi quan l’Audiència Nacional va clausurar el diari Egunkaria, que ell dirigia, el febrer del 2003. La Guàrdia Civil va torturar Otamendi de totes les maneres i el va acusar d’una pertinença a banda armada de la qual després el van absoldre. Landaburu es va posar al seu costat. Dos periodistes directors de mitjans, Cambio16 i Berria, als antípodes ideològics i víctimes de victimaris diferents, que des d’aleshores s’han aplegat sempre que se’ls ha demanat per fer la seva contribució a la distensió i a la consolidació d’una pau que sigui força més que una absència de violència o una coexistència, com argumenta monsenyor Uriarte.

Madariaga i Manrique s’han vist en diferents ocasions, han aprofundit en el que van començar i, des de tots els antípodes, es tenen confiança. Rosa Lluch i Pernando Barrena també han coincidit en altres fòrums de pacificació. L’últim cop que van interactuar Landaburu i Otamendi va ser el novembre passat en un diàleg organitzat per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Després, relaxats, ja sense públic, van cantar junts l’ Agur jaunak, cant de benvinguda per antonomàsia, amb les bones i afinades veus -Landaburu, baríton; Otamendi, tenor- que prescriu la cultura basca.

He estat testimoni directe dels episodis que relato, com d’altres trobades preservades per a l’off the record. Per poder explicar sense manipulacions que no totes les víctimes són l’AVT. Que hi ha unes víctimes, moltíssimes i molt actives, que no se senten gens representades quan aquesta associació abroga la representativitat de totes. Són “les altres víctimes”, que no volen deixar el seu dolor en els números vermells de la rancúnia sinó positivar-lo per consolidar la pau.

M’ho va dir ja fa molts anys amb les millors paraules possibles el guàrdia civil José Aguilar, que va perdre una cama en l’atemptat amb llançagranades a la caserna d’Alsasua, el desembre del 1988: “Jo no puc perdonar genèricament cap terrorista, però la gent que va preparar aquell atemptat, sí, i el que jo no em podria permetre mai és generar odi en els meus fills. Vull que els meus fills creixin en pau, que siguin sans, que siguin coherents i que no emmagatzemin cap tipus d’odi, i crec que la millor manera de fer-ho és no tenint-lo dins”.

Les associacions no volen contrapartides i desconfien del “circ”

Les associacions de víctimes del terrorisme van denunciar el “circ” que, segons les entitats, suposa el desarmament d’ETA: “Hem de seguir parlant de les víctimes i treballar per construir un relat que no permeti el blanqueig d’ETA”, va denunciar Mari Mar Blanco, presidenta de la Fundació de Víctimes del Terrorisme. Des de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, Alfonso Sánchez ho va qualificar de “teatret, circ i esperpent” perquè ETA “no surti amb el genoll a terra”. Segons Sánchez, la banda terrorista s’ha quedat amb armes. Consuelo Ordóñez, del Col·lectiu de Víctimes del País Basc, va coincidir a titllar-ho de “circ” i va demanar el desarmament “ideològic, social, i cultural” d’ETA.

stats