“Visca Espanya i visca el rei” (però la democràcia no tant)

MadridQuatre dècades després, tornen a trepitjar el Congrés. Ho van fer per primer cop el 1977, després de les primeres eleccions un cop mort Franco, tot i que alguns, com Rodolfo Martín Villa, ja eren procuradors a les Corts amb el dictador i es coneixien la casa. Avui tornen per ser homenatjats pel rei (un de diferent del que els va rebre aleshores). Són els diputats de la primera legislatura, que condueixen el Congrés a un viatge al passat.

Hi ajuden els fastos. Els mateixos que acompanyen les visites reials des de la Transició. Els ornaments carrinclons que semblen allà perquè els diputats constituents puguin dir melancòlics que tot està igualet. Hi és el tapís vermell desplegat sobre l’entrada dels lleons i els uixers amb velluts i barrets de plomes. Però tradició i comoditat no sempre van de bracet, i a un dels ordenances l’atenen els serveis d’emergència per una lipotímia.

Tanta nostàlgia fa que els majoritàriament octogenaris polítics retirats se sentin com xavals. Tant, que s’animen i, enmig del discurs de Felip VI, se sent un “Visca Espanya” i un “Visca el rei” seguits d’un “Visca” vigorós, jove, cridat també per molts diputats en actiu. Des de la Transició que aquests crits havien deixat de sentir-se a la cambra baixa espanyola. El viatge al passat es completa. A la tribuna, Felip VI sembla acabar el lema, amb una defensa amb altres paraules de l’“orden y la ley ”a què canta l’himne de la Guàrdia Civil, aplaudit amb entrega. Pablo Iglesias intenta imposar crits de guerra amb menys naftalina: “Visca la democràcia!” És respost, per inèrcia, amb un “Visca” amb sordina, ni la meitat de vigorós que la lloa al rei. Fa un segon intent, però a Iglesias se li apaga l’eco.