Évole baixa a les clavegueres
PeriodistaL’espionatge a Espanya fa pudor de bar i entrepà de xoriç. El que vam veure en el Salvados d’aquest diumenge amb La versión Villarejo La versión Villarejo et deixava astorat. El programa va donar context al relat amb una posada en escena cinematogràfica que s’ajustava a l’actitud teatral de l’excomissari protagonista. L’ambientació de l’entrevista era pròpia d’una sala d’interrogatoris. Molt ben trobat el recurs que dos periodistes comentessin les declaracions de Villarejo darrere d’un fals mirall. La meravellosa Cavalleria rusticana com a música de fons ens remetia a les estratègies de la Màfia de la pel·lícula El Padrí.
José Manuel Villarejo també va caracteritzar-se com un actor: gorra i ulleres de sol. Un aire entre misteriós i important, propi de la seva evident megalomania. Els moviments de llengua inquietants que feia, més propis d’un rèptil, eren una al·legoria de l’individu. Villarejo pretenia dominar el diàleg. Quan Jordi Évole li pregunta per l’operació Catalunya, l’entrevistat atura la conversa, beu aigua i després matisa: “La pausa no és per pensar”.
Les entrevistes complementàries a Artur Mas, el jutge Garzón i el periodista d’El País Javier Ayuso tenien més pinta d’interrogatori que de context periodístic. Pla frontal, llum lateral que enfosquia una part del rostre i una col·locació que els deixava entre la càmera i la paret. Les preguntes d’Évole (en off), tenien to policial. Mas, evitant donar respostes, va semblar trobar-se en un compromís.
Fatxenderia
El periodista va fer un completíssim repàs a les clavegueres de l’Estat. Això es potenciava a través de la imatge amb una successió de carpetes que anava obrint. Els Pujol, Victória Álvarez, Eduardo Inda, Javier de la Rosa, Jorge Fernández Díaz, Soraya Sáenz de Santamaría, el rei Joan Carles, la princesa Corinna... Va sortir tothom. El moment en què Évole va semblar collar-lo millor va ser amb el cas d’assetjament a la doctora Pinto. Amb la resta, va passar el que és habitual en personatges carregats de poder: la fatxenderia a l’hora d’imposar el seu punt de vista. Però en aquest tipus de situacions cal pensar, primer, quins noms protegeix l’entrevistat (Rajoy, Fernández Díaz). I després, què hi guanya concedint l’entrevista.
De fet, el programa s’ha d’entendre com una utilització recíproca. Salvados ha capitalitzat l’impacte i el mèrit periodístic d’entrevistar-lo. Però José Mauel Villarejo ha triat la plataforma mediàtica adequada per engegar el ventilador i, amb les seves declaracions televisives, collar, atemorir i pressionar públicament aquells a qui li convé que es donin per al·ludits.
