15/03/2017

Identitats depredadores

4 min
Identitats depredadores

Escric aquestes línies quan encara no coneixem l’abast de l’ascens electoral de la ultradreta xenòfoba en les eleccions d’Holanda, és a dir, els resultats de Geert Wilders i els seus cadells en unes votacion s que està seguint amb estupefacció i preocupació tot Europa. Sobretot tenint en compte les seves dimensions i la seva importància geoestratègica en les eleccions de l’abril a França, on, per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, ja és imaginable que un partit d’extrema dreta, explícitament racista i xenòfob, pugui accedir a la presidència de la República. I no són els dos únics països europeus on passa, sinó que es tracta d’un fenomen de dimensions continentals que fa dues dècades que està experimentant un perillós creixement.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha un aspecte que singularitza aquest retorn de l’extrema dreta. I és que, a diferència dels partits feixistes tradicionals, la ultradreta contemporània no impugna els principis del funcionament parlamentari de les democràcies liberals, sinó que, al contrari, se’n serveix obertament per als seus propis interessos ideològics. I, tanmateix, hi ha un element, característic dels partits feixistes clàssics, que constitueix la columna vertebral d’aquesta ideologia amb la qual ara ens confrontem: el seu racisme explícit i la seva xenofòbia sense miraments.

Ha tornat a circular aquests dies un vídeo esfereïdor del 2014 de Geert Wilders en què pregunta al seu auditori: “Quants marroquins voleu a Holanda, més o menys?” Els fanàtics que l’escolten contesten: “Menys, menys, menys!” I ell, sense deixar de somriure, escup una simple frase que, cada cop que la sento, em fa tremolar les cames: “Ens n’encarregarem!”

Aquesta multinacional de l’odi, que escampa el seu verí, en proporcions diverses, per tots els països europeus, i també a Catalunya, respon a una lògica tòxica basada en una doble dinàmica: d’una banda, l’afirmació d’un nosaltres majoritari i homogeni, amb drets naturals sobre la terra i el paisatge, la ciutat i la tradició, la llengua i la cultura, l’educació i la sanitat, i, de l’altra, la institució d’un ells també homogeni i, a més, estigmatitzat com a estranger i com a minoritari. La importància del pes de la dialèctica majoria-minoria és igual de perversa, en aquest sentit, que la dialèctica propi-estranger, ja que no serveix per reclamar, per a les minories, el reconeixement de la seva singularitat i el respecte per les seves diferències, sinó per guetitzar aquesta identitat com una cosa de fora que hauria de doblegar-se a la majoria natural. Tant se val, en aquests casos, que aquesta lògica endimoniada negligeixi el caràcter propi d’algunes d’aquestes minories: encara que fins i tot hagin nascut al lloc d’on se les exclou, sempre seran vistes com a forasteres i alienes.

Arjun Appadurai va diagnosticar amb molta lucidesa el moment ideològicament perillós en què aquesta identitat cultural, que s’afirma i es reconeix com a majoritària, esdevé el que ell anomena una identitat depredadora; el moment en què el grup que es reconeix com a majoritari identifica la minoria com a diferent i sobretot com una amenaça per a la majoria: una amenaça per al confort i el benestar, per a l’accés als llocs de treball, per a la preservació dels costums o per a la identitat religiosa. En el fons, és igual allò que suposadament la minoria amenaci, perquè sempre és una ficció de naturalesa fal·laç i demagògica. La qüestió, en el fons, planteja una paradoxa terrible, com també Appadurai va saber veure: “Existeix un enigma bàsic al voltant de la ira contra les minories en el món globalitzat. La incògnita és per què els números relativament petits que donen a la paraula minoria el seu significat més simple, i que usualment suposen una debilitat política, no impedeixen que les minories siguin objecte de temor i de fúria”.

Però les minories recorden sempre -i per això són tan necessàries!- la inexistència d’una suposada puresa nacional, que només pot ser fruit d’una construcció mitificada i falsa de la comunitat que s’institueix a partir d’un nosaltres. Quan Wilders diu “Holanda per als holandesos” o quan Marine Le Pen diu “França per als francesos”, només estan refent els eslògans hitlerians “Deutschland über alles” o “Nur für Deutsche”. I ja sabem els perills que comporten posicions com aquestes, que comencen amb la construcció d’un altre responsable de tots els mals i de totes les amenaces.

Què hi podem fer? N’hi ha prou amb la indignació? O amb els bons sentiments? Recordem el que va escriure Adam Smith a La teoria dels sentiments morals, un clàssic en la lluita que no s’acaba contra l’egoisme: “No és la tova força de la humanitat, no és aquesta dèbil espurna de benevolència que la naturalesa ha encès en el cor humà el que pot contrarestar els impulsos més forts de l’egoisme. És una força més impetuosa, un motiu més contundent, el que cal en ocasions com aquestes. És la raó, el principi, la consciència, l’habitant del cor, l’ésser humà interior, el gran jutge i àrbitre de la nostra conducta”.

stats