Una visió grega del ‘Brexit’

Els grecs, que des de fa uns quants anys ens aferrem precàriament a la pertinença a la Unió Europea, observem amb una fascinació particular com, a l’altra punta d’Europa, els britànics s’encaminen cap a un referèndum el 23 de juny per decidir si volen sortir de la Unió.

Durant uns 200 anys Grècia i el Regne Unit han mantingut un fort lligam. El Regne Unit, com a destacada potència econòmica, política i tecnològica, ha exercit una influència extraordinària en la història de la Grècia moderna. En el punt àlgid del seu poder imperial, la Gran Bretanya va ajudar decisivament els grecs a alliberar-se de l’Imperi Otomà; durant la II Guerra Mundial i la guerra civil que va venir a continuació, Churchill va lluitar per mantenir Grècia al bàndol occidental, i ho va aconseguir. Ara tots dos països, des de posicions molt diferents, plantegen una seriosa amenaça a la UE.

Tots dos són socis de l’OTAN des del 1952 i del que ara és la UE des del 1981. El Regne Unit era i continua sent una democràcia important i madura, una economia capdavantera, una potència nuclear, una superpotència acadèmica i un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. Grècia, des que va aconseguir préstecs molt costosos el 1824 i el 1825 per finançar la seva guerra de la independència, ha avançat a empentes i rodolons, amb bancarrotes, guerres i dictadures que han esquitxat períodes d’expansió territorial, reformes interiors i prosperitat. L’època d’estabilitat més llarga va arribar amb l’accés a la UE, seguida, des del 2010, per un col·lapse econòmic més llarg i més profund que la Gran Depressió dels EUA.

La crisi recent del deute ha fet que Grècia hagi estat a punt de sortir forçosament de la moneda única, i una allau de refugiats i immigrants ha motivat que altres membres de la UE proposin la suspensió de Grècia de la zona de lliure circulació de persones, l’espai Schengen.

La majoria de grecs tenen por de sortir de l’euro i la UE. Una economia que ha caigut un 25%, que té un gran nombre de pensionistes i aturats i una població decreixent no permet pensar que el país sobreviuria fora d’una unitat econòmica més gran. Segons aquesta idea, “una unió cada vegada més estreta” és l’únic camí, i les reformes que els nostres socis ens demanen a canvi de suport ens enforteixen.

Al Regne Unit els partidaris de sortir de la UE ho presenten com una afirmació de sobirania nacional. Com va dir Michael Gove, ministre de Justícia i defensor del Brexit : “Si votem a favor de quedar-nos, inevitablement els contribuents britànics pagaran una factura cada vegada més alta els anys vinents, ja que la UE utilitza el seu poder cada vegada més gran i descontrolat per transferir recursos que subvencionen el fracàs. Si votem a favor de quedar-nos no estem optant per l’statu quo, estem votant a favor de ser un ostatge, tancat a la cabina d’un cotxe conduït per uns altres en direcció a un lloc i a una velocitat sobre la qual no tenim cap control. Per contra, si votem a favor de marxar, recuperem el control”.

Els grecs sabem què és la falta de poder. Hi ha llargs períodes de la nostra història que han semblat l’escenari de malson que presenta Gove, amb potències estrangeres i dictadors militars que controlaven el nostre destí.

L’entrada a la UE va posar-hi fi, per molt que ens indignem per la mala gestió de Brussel·les i el seu presumpte “dèficit democràtic”. A nosaltres els valors europeus ens van ajudar a consolidar més que mai l’estat de dret i les institucions polítiques (però no les van enfortir fins a l’extrem de poder evitar la bancarrota). El Regne Unit ja tenia una llarga i orgullosa tradició de democràcia liberal, dinamisme econòmic i estabilitat social en el marc d’un estat de dret, cosa que atrau inversors, estudiants, acadèmics i professionals d’arreu del món (també grecs). Pertànyer a la UE està en línia amb aquests valors i no és veritat que el Regne Unit no tingui poder per influir en els esdeveniments.

Al nucli del referèndum britànic hi ha una paradoxa fonamental. David Cameron va fer campanya per reformar la UE i, després d’aconseguir gairebé tot el que volia, ha donat suport a la campanya a favor de quedar-se. Ara bé, si els seus compatriotes voten a favor de marxar, les reformes seran irrellevants per al Regne Unit, que de sobte haurà de buscar un nou modus vivendi amb els seus antics socis. El Regne Unit no només perdrà la capacitat d’influir en les transformacions sinó que també serà el catalitzador de més canvis en l’aliança. Tant si van en direcció d’una unió més forta com de la fragmentació, el Regne Unit no podrà actuar -serà com anar al maleter del proverbial cotxe de Gove.

L’argument que la Gran Bretanya se’n surt millor tota sola sembla que es basa en la nostàlgia d’una època en què era una gran potència. A Grècia, però, recordem que, al punt culminant de la nostra guerra civil, el 1947, una Gran Bretanya exhausta va passar el problema grec als EUA, cosa que va portar a la doctrina Truman i va confirmar el domini americà a la regió. Al cap de dues dècades l’Imperi Britànic havia abandonat tots els territoris excepte un parell.

Barack Obama, que va visitar Londres divendres, es va referir a la “relació especial” entre el seu país i el Regne Unit i va afegir, però, que seria més fort quedant-se a la UE.

L’anàlisi del govern de Cameron diu que el PIB anual per família seria 4.300 lliures (uns 6.100 dòlars) més baix si el Regne Unit deixés l’aliança. El governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, tem que el país perdria el seu estatus de centre financer preeminent. Gove va afirmar que els britànics es podrien curar en salut: votant a favor de marxar però fent-ho sense presses. “Podem marcar el ritme -va dir-. Després d’establir la plena independència legal podem decidir quines normes i regulacions inspirades en la UE volem conservar [...] mentre canviem sense presses la llei, una cosa que no canviarà és la nostra capacitat de comerciar lliurement amb Europa”.

L’estiu passat el govern grec va tenir una idea infal·lible semblant: celebrar un referèndum i fer campanya contra el nou acord de rescat amb els creditors però quedar-se a l’eurozona. Però quan els creditors van deixar clar a Alexis Tsipras que no tenia més remei que fer sortir el seu país a la intempèrie, va firmar el pacte. Tsipras -com els partidaris del Brexit - havia ignorat l’observació sobre el gran regal que el Regne Unit va fer al món, atribuïda a Jean-Paul Sartre: “En futbol tot es complica amb la presència de l’equip contrari”.