09/04/2016

En temps de canalles

4 min

“Quines penques!”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Xavier Vinader

“La meva secretària paga més impostos que jo”, va etzibar Warren Buffett, tercera macrofortuna milmilionària del planeta. I arreu les elits extractives globals van esclatar a riure la gràcia, mentre la resta ploràvem el frau i assecàvem la pena. De traca i mocador, per aquestes contrades nostres, La Caixa ben bé podria dir el mateix: el 2014, abans d’impostos i enmig de la crisi, va declarar 202 milions d’euros de beneficis. Després d’impostos, ves per on, els guanys van enfilar-se fins als 620 milions. Més beneficis després que abans d’impostos: parlem? Obrin joc, en els estirabots vergonyants de comptabilitat creativa a l’ús, fiscalitat inversa a la carta i enginyeria financera de moda que tant contribueixen a un país més injust, més desigual i cada cop més insuportable. El capitalisme, el global i el d’estar per casa, el dels amiguets o el salvatge, rutlla gairebé igual arreu. Les empreses de l’Íbex-35 paguen de mitjana un 10% d’impostos; deu catalans atresoren 22.300 milions d’euros; i el país té un impagable deute contret fins a l’any 2108, mentre la CNMV alerta que el sobrecost en obra pública a l’estat espanyol s’enfila -de la L9 al canal Segarra-Garrigues- a 48.000 milions d’euros. I electritzant capitalisme judicial, el TC tomba el pobre decret contra la pobresa energètica. Au, sí.

En tot cas, del Luxleaks ordit per Juncker -l’elusió fiscal de les multinacionals- als papers de Panamà que ara esclaten -l’evasió fiscal dels rics-, tot lliga i relliga perfectament: la indústria del frau existeix i opera cada dia amb silent discreció. Cap ingenuïtat, que el poder sempre nega sempre en públic tot allò que fa en privat: a casa nostra, les àrees de grans patrimonis de la banca -com alguns dels més reputats despatxos d’advocats de luxe i massa governs connivents- no estan precisament per repartir confits a la mainada. Organitzen l’elusió, vertebren la fuga, assessoren la doble imposició andorrana i envernissen legalment l’estafa. Portes endins -via sicav- o portes enfora - business offshore -, mentre a la Fiscalia de Barcelona s’acumulen 700 causes per delicte fiscal d’alta volada amb els noms de les nissagues més nostrades: els Carceller, els Sanahuja, els Cuatrecasas o els Godia.

Malauradament, fa massa temps que no calen gaires dades més: la realitat es fa superior i insuperable. La cançó de les balances: el 50% de la riquesa mundial en mans d’un 1%, mentre la meitat de la humanitat -3.600 milions de persones- només han accedit a un 1% de la riquesa generada des que va arrencar el segle. La hybris sense límits del capitalisme ja és així en l’ Evangeli segons sant Lluc : a qui més té més se li donarà; a qui poc té, res li quedarà. I així serà mentre ho permetem. De consol, quedaria citar el 2016, amb sòrdida eloqüència, Adam Smith: “Tot per a nosaltres i res per a la resta és la roïna màxima dels amos de la humanitat al llarg de la història”. I més encara, que el falsejat tòtem (neo)liberal també apuntalava: “La propensió a venerar els rics i menysprear els pobres és la causa més gran i universal de la corrupció”. I així ens va. Crèiem que es tractava d’adequar el mercat a la democràcia, però va arribar Frau Merkel i va teoritzar la contrària: la democràcia - marktkonforme demokratie - s’ha d’adequar al mercat. Herodes en una festa infantil, indiferent al dolor, el patiment o la injustícia.

És aquesta indiferència, general i criminal, del capitalisme -amoral, asocial, anòmic; que tant fabrica centres comercials com camps de refugiats; que tant se li’n fot tot- la que reclama amb urgència la seva substitució. Però per ser substituït cal substitut, esclar. I aquest encara està per arribar, malgrat que és d’esperar que sigui de matriu pública, social i cooperativa. Mentrestant, mentre no arriba, la distòpia absoluta -en absolut utòpica- és creure que així, a cop de desigualtat, ens en sortirem: inventant serres per a la branca on seiem. Per a la crisi de sobreproducció es reclama, irracional racionalitat del sistema, una resposta insostenible de sobreconsum: que és com dir que per apaivagar la sequera el més útil i eficaç seria deixar les aixetes obertes; o que per apagar els focs, res com la pólvora i la benzina.

Mentrestant, també, un càustic grafiti llatinoamericà rebla: “Capitalisme, tens els mil·lennis comptats”. Contra la fantasia i la irrealitat, però, caldria recordar que la història, com a nyap, ha retrocedit massa vegades i mai ha sigut lineal. Per això, resistir es fa avui, com ahir i com demà, inevitable. Com suggereix el filòsof Santiago Alba Rico, tots voldríem que aquesta resistència fos intel·ligent, humanista, raonada, endreçada, col·lectiva, transformadora. Però res no garanteix ja que sigui subpolítica, espasmòdica, biològica, individual o caòtica. Res no permet albirar que el que vingui sigui millor i per això calen tantes respostes encara. I esmerçar-hi més esforços que mai.

I per això també, des dels Països Catalans i en perspectiva del matxacat sud europeu, obrir un procés constituent, de base republicana i arrel social, és també desafiar els mercats, que tant temen avui -paradigmàticament- la sobirania dels pobles i la democràcia de la gent. Perquè constituent vol dir, sobretot, que s’estableixen les bases del futur i que es constitucionalitza allò que no pot tornar a passar mai més: rescatar bancs, permetre rapinyes o legalitzar fraus. Estranya paradoxa. Democràcia, justícia i sobirania, la independència és avui el més revolucionari que podem fer per capgirar les regles; i alhora és el més reformista -per començar a poder canviar les coses- i també el més conservador -per poder mantenir i salvaguardar algunes coses bones que sempre cal protegir i preservar.

Aquesta és la tasca ingent del mentrestant. Desconstruir i reconstruir. Desballestar i substituir. Desobeir i avançar. Desfer per refer. Per això, com diria un altre filòsof resistent, l’estimat Xavier Antich, “és tan difícil fer política, actuar políticament: perquè és difícil inaugurar mons que ensorrin els caducs”. Res no canvia mai si res no canvia mai, esclar, però o els generem ara i aquí o la caducitat se’ns cruspirà.

Amb V de Vinader.Un any enyorant en Xavier fa forat. I l’orfandat forada. Però la fórmula Vinader continua inalterable: preguntar, repreguntar i contrapreguntar contra el temps dels canalles que ell sempre va combatre. Gràcies, mestre.

stats