26 de setembre: què es pensaven que passaria?

QUAN ALGÚ DEIA que la situació política espanyola només es desencallaria després de les eleccions basques i gallegues, em preguntava: què carai es pensen que hi passarà? Avui continuo preguntant-m’ho. No entenc que algú pogués creure que els resultats bascos i gallecs els oferissin un desllorigador màgic. Les eleccions ens han confirmat coses que ja sabíem: que els nacionalismes anomenats perifèrics continuen forts allà on eren forts, que Ciutadans no rosega gaire res al PP, que les marques de Podem afebleixen una mica les esquerres alternatives nacionalistes... I sobretot confirmen la dada clau que porta a la paràlisi política espanyola: les marques de Podem estan heretant una part molt important de l’antic electorat urbà i jove dels socialistes. És el gran problema del PSOE. Ha d’aturar la fuga de vots cap a Podem i no sap com fer-ho: si enfrontant-s’hi obertament, abraçant-se amb el PP i subratllant el seu caràcter de partit d’ordre que defensa l’ statu quo,o abraçant-se amb Podem, plantejant-se l’aliança amb els nacionalistes i sent l’eix de l’alternativa al PP. Des de fa mesos, el PSOE dubta entre aquestes dues estratègies de supervivència. A partir dels resultats bascos i gallecs, el dubte persisteix. O creix.