Ximo, el del Bombo
El PSOE ha exercit el dret a decidir i, en sintonia amb la proximitat de Halloween (el PSOE sempre ha estat modernet, un partit d’El País de las Tentaciones), ha decidit apocalipsi zombi. Aquests dies de debat d’investidura, mires la bancada socialista i veus les mateixes mandíbules desencaixades i els mateixos ulls sortits i vidriosos que en qualsevol film de morts vivents digne de ser-ho.
Enmig d’aquest panorama certament ombrívol, titil·la amb llum intermitent pròpia el zombi conegut com a Ximo Puig, que representa la tipologia del zombi versàtil. Amb la mateixa naturalitat presideix la Generalitat Valenciana mitjançant un acord de govern amb Compromís i el suport de Podem (l’Eix del Mal) que es posa a les ordres de la gestora de Susana Díaz per tal de foragitar Pedro Sánchez, investir Mariano Rajoy i ofrenar mayores glorias a España. No content amb això, i enmig de tanta turbulència i de tanta contradicció, al nostre zombi encara li sobra energia (un zombi amb energia) per erigir-se en comentarista esportiu i declarar que això de Neymar a Mestalla li sembla teatre del dolent.
Algú podria pensar que un president de la Generalitat Valenciana, ni que sigui zombificat i contradictori en les seves polítiques d’aliances, i més enmig d’una apocalipsi com la que està patint el seu partit, té altra feina que dedicar-se a donar alta categoria institucional a les seves opinions futbolístiques. O podria pensar que altres prioritats el reclamen amb molta més exigència. Però Puig no ha dubtat a significar-se com un sol zombi en l’afer València-Barça, amb la mateixa fermesa i fent tant de renou com Manolo el del Bombo.
I és que el bombo és la clau. Es tracta d’un instrument d’una sola nota, que (a diferència d’un ministre de l’Interior) no requereix gaire afinació i que tant serveix per acompanyar una jugada com la contrària. Si l’objectiu és pactar amb l’Eix del Mal, es pica ben fort per tal d’assegurar-se la presidència de la Generalitat, encara que hagis obtingut uns resultats electorals misèrrims i que la suma dels diputats de Compromís i de Podem superi els del PSPV (se’n va dir Acord del Botànic, com les ginebres). Si, per contra, cal decapitar el secretari general del partit per apuntalar Rajoy a la Moncloa, es fa sonar el bombo amb més suavitat, per no denotar excessiu entusiasme en la comesa. I si convé acontentar la sempre estimulant directiva del València CF, doncs es fa tronar el bombo a tot volum ni que sigui al preu de fer un paperot que desmereix la dignitat de ser president del teu país.
Ximo Puig, en resum, és tan versàtil que no té personalitat ni criteri propis, com un bon zombi. Només té un bombo, i el toca per encàrrec i al so que més convé a la seva fam de zombi. I això el converteix en un paradigma del socialisme espanyol. És la proliferació al llarg de molts anys de tant de zombi versàtil amb bombo incorporat el que explica la desoladora apocalipsi d’ara.
