En l’article d’ahir 'Montesquieu ressuscitat' explicava que hi ha dues novetats a la política balear que retornen al poder legislatiu el paper que constitucionalment i estatutàriament li pertoca, independent del poder executiu. Les dues novetats són a) l’elecció de molts diputats per mecanismes de primàries, fet que els fa molt més lliures dels aparells dels partits i b) la fragmentació de l’arc parlamentari, que obre la possibilitat de majories alternatives en funció de cada decisió que s’adopti.
Respecte a la primera novetat cal destacar que en l’actual Parlament hi ha molts diputats que deuen el seu mandat a una doble volta electoral, la primera de les quals ha estat unes primàries entre els adherits i simpatitzants dels partits o moviments dins dels quals es presentaren. Almenys pel que fa a Podem i a MÉS (que sumen 19 dels 34 diputats que donen suport al Govern), els diputats deuen el seu mandat directament als electors, i no a un aparell de partit. Aquest factor és molt rellevant perquè trenca la possibilitat que els dos o tres líders dels partits de la majoria pactin d’esquena a l’opinió pública i sense coneixement dels seus electors. Les noves circumstàncies els obliguen a explicar molt bé als seus diputats i, per extensió, als seus electors què s’ha pactat i a canvi de què. Els líders hauran d’incorporar a les seves habilitats personals la capacitat de convenciment. En aquest sentit, l’“ordeno y mando” passa a ser molt menys efectiu que abans.
D’altra banda, l’enfonsament sense pal·liatius del bipartidisme obre la porta a la configuració de moltes i diverses majories alternatives. Tal vegada no per fer caure el Govern, atès que la moció de censura ha de ser constructiva, és a dir, ha d’anar acompanyada d’una candidatura alternativa capaç d’obtenir la confiança de la majoria parlamentària. Però sí que és perfectament factible que el Parlament corregeixi tantes vegades com faci falta el Govern si aquest s’aparta, en les seves decisions quotidianes, del sentir de la majoria. I aquesta correcció es pot fer mitjançant qualsevol de les fórmules previstes en el quefer parlamentari: des de proposicions no de llei fins a mocions per obligar el Govern a fer, no fer o desfer qualque decisió, passant directament, és clar, per l’aprovació de lleis, al marge de les directrius governamentals.
Crec que serà molt normal que aquesta legislatura passin coses que, en legislatures anteriors, eren conceptuades com un desastre o un símptoma de debilitat: el Govern perdrà votacions i les dissensions dins dels grups de la majoria es traslladaran a l’opinió pública. Així passa en règims democràtics molt consolidats i, a la vegada, totalment diferents. Per exemple, a Itàlia –un sistema parlamentari com el nostre–, no són estranyes les constants reconfiguracions de les majories parlamentàries. O als Estats Units –sistema presidencialista per excel·lència– no és estrany veure el president pidolar, un a un, els vots dels congressistes del seu mateix partit, que es deuen, per damunt de tot, als seus electors.
Que, a partir d’ara, aquí succeeixin aquests mateixos fenòmens és totalment congruent amb el fet que els partits que han irromput amb més força al Parlament facin bandera tant de la transparència informativa com de la democràcia directa a través d’assemblees i primàries. No és debades que un dels grups que dóna suport al Govern ho fa precisament des de fora de l’Executiu, però amb una clara voluntat d’incidir en l’agenda governamental.
En resum, la nova situació retorna al legislatiu el paper que estatutàriament li pertoca: representar la ciutadania i controlar l’acció de govern. Serà molt il·lús qui pensi que es pot continuar fent la política formulada per Alfonso Guerra d'“el que se mueva no sale en la foto”. Cada conseller del Govern tindrà una feina addicional: la de valorar si totes i cadascuna de les seves decisions compten amb l’adequat suport parlamentari. Si no, s’exposen que una majoria parlamentària l’esmeni, el corregeixi o el reprovi.
