29/04/2017

La polisèmia de 'socialisme real'

2 min

Fa uns dies em retreia Ferran Sáez al seu article “El que donem per fet” que posés la Suècia d’Olof Palme, un país capitalista, en la categoria de socialisme real. No és exacte: en la columna a què al·ludia (“ Liberal, una polisèmia perillosa”) jo deixava clar -veig que no prou clar- que el millor camí per arribar a un socialisme democràtic és el que passa pel capitalisme, i no pas el que se’l salta. I hi expressava una idea força insòlita entre els chavistes (ja no diguem entre els fans de Kim Jong-un): hi deia que el capitalisme ha creat les condicions -el grau suficient de riquesa, cultura i tecnologia- perquè, un cop esgotat i abans que s’acabi de carregar el planeta, sigui superat per un altre sistema que no tingui com a principal motor l’afany d’enriquir-se, el culte al consum i l’apologia de la propietat privada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La polisèmia de socialisme real és clara. D’una banda, en el sentit més genèric, és qualsevol socialisme dut a la pràctica en una societat real. De l’altra, en termes històrics, fa referència al sistema d’economia planificada i centralitzada instaurat a l’URSS i exportat a altres països. És aquest últim socialisme, que els teòrics no veuen ni tan sols marxista, el que se sol brandar com un espantall davant els que qüestionem el capitalisme. I diria que és crucial no jugar a confondre les dues accepcions. A Suècia no hi ha hagut mai un socialisme real en el segon sentit. Hi va haver un tímid intent -que en part ha fracassat i en part ha contribuït a crear una de les societats més civilitzades del món- d’avançar cap al socialisme democràtic: un socialisme que confronta radicalment amb l’autoritarisme del model URSS, però que, a diferència de la socialdemocràcia, no es limita a humanitzar el capitalisme perquè entén -i això és molt important- que el capitalisme és inherentment incompatible amb la democràcia.

La crisi de l’esquerra europea i, més concretament, de la socialdemocràcia està inextricablement lligada al seu pro capitalisme, al seu vergonyant (neo)liberalisme. SovintJosep Ramoneda ens parla de la cantarella socialdemòcrata del “no hi ha alternativa” i insta a ampliar l’espai “del que és possible”. La meva impressió és que el capitalisme és un sistema que, tenint com té coses molt positives, tendeix a la depredació i a tancar-se sobre ell mateix: a fer-se més pur en el pitjor sentit. I el drama de la socialdemocràcia és que el capitalisme li ha anat reduint l’espai fins a fer-la clònica de la dreta. La pregunta clau que s’hauria de fer tothom qui se senti radicalment demòcrata és si a principis del segle XXI podem ampliar aquest espai “del que és possible”, podem fer real la democràcia, sense sortir del capitalisme i, per tant, d’una manera d’entendre la globalització en què l’interès privat fa i desfà impunement.

Per sortir de l’actual atzucac, l’esquerra no es pot limitar a entendre que el socialisme real -i ara dic real (tercera accepció) en el sentit d’autèntic- és el democràtic. Ha d’entendre que la democràcia real és socialista.

stats