22/04/2016

Un poeta desnonat

4 min
El centre de Barcelona és ple de gom a gom aquest Sant Jordi 2013 / PERE VIRGILI

De vegades em pregunten per què em vaig especialitzar en l’estudi d’un poeta tan poc conegut com Francesc Porta, i sempre he sortit del pas amb explicacions ambigües. Ara explicaré el que fins ara no havia pogut explicar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Francesc Porta va ser efectivament un poeta poc conegut i també crec honradament que va ser un poeta menor, d’un interès relatiu i d’una època, la postguerra, que no atreu gens. Vaig acabar especialitzant-me en la seva obra per casualitat, però també per un motiu molt personal. Encara que professionalment la decisió no va ser avantatjosa, no n’estic descontenta. Inicialment el meu treball de fi de curs havia de ser sobre André Gide, com m’havia indicat el Tomàs, el meu professor. Em va semblar interessant, però Gide era massa intel·ligent per al meu gust, tot i que aquest no va ser el motiu pel qual vaig acabar fent el treball sobre Porta -sense comptar amb l’entusiasme del meu professor, per cert.

Em vaig posar a buscar un tema que tingués relació amb Gide i buscant bibliografia vaig trobar aquest títol, Le masque de l’homme nu, d’un tal René Demiaux, sobre la seva obra. No era a la biblioteca de la facultat sinó en un armari del departament; formava part d’una donació, la biblioteca de Francesc Porta Miramontes, el poeta de Sabadell que s’havia retirat a viure en un poble de Palència. “Cuida’l bé, que és donació del poeta”, em va dir el Tomàs. Efectivament, el llibre estava signat pel poeta i datat: “10 de gener de 1956, Rennes”. Què hi devia fer el poeta en ple hivern a Rennes? Quin fred que hi devia fer, aquell dia, allà.

Vaig girar els fulls amb desgana i immediatament va treure el cap d’entre les pàgines la meitat d’un full de llibreta amb una anotació en bolígraf blau: “Rosario Ramos”, el nom de la meva mare. I també el meu. Solem dir que és una sorpresa el que és un ensurt. Quantes dones es diuen així, quantes quan va guardar aquell paper entre les pàgines del llibre. Sota el nom, en lletra més petita, un carrer i un número de la meva ciutat. Crec que queda clar el motiu del meu interès en aquest poeta, que no mereixerà ocupar gaire espai en la història de la literatura, un nom en una llista de poetes de postguerra. Possiblement serà desnonat per la història de la literatura i el seu nom a la llista l’ocuparà un altre poeta.

La meva mare havia emmalaltit feia quatre anys i havia mort dos anys més tard, així que vaig fer memòria d’algun comentari seu que tingués relació amb Porta. I alguna cosa vaig recordar, o almenys alguna cosa que podia ser interpretada com una indicació de l’existència d’aquest nom o aquest poeta: quan vaig fer els divuit anys em va regalar una antologia de poesia que incloïa alguns poemes seus. Vaig buscar el llibre a casa dels meus pares -el pare encara era viu- i era allà, a la prestatgeria de la meva habitació. La dedicatòria de la meva mare només deia: “Ets i seràs una dona. Però els teus pares sempre t’estimaran”. La sospita que ja estava instal·lada en mi em feia sentir incòmoda amb la meva mare i em va fer preocupar-me pel meu pare. Vaig recordar que la mare havia anat a França, i vaig buscar l’ocasió per preguntar-li al meu pare quan hi havia anat. Just abans de casar-se: havien acordat que es casarien quan ella tornés del viatge d’estudis. Vaig haver de conformar-me amb aquesta informació, no podia preguntar-li res més, al pare.

Vaig buscar informació sobre Porta, i amb prou feines vaig trobar més dades que el lloc i la data de naixement, els seus llibres i que havia deixat d’escriure i se n’havia anat a viure a Palència. Li vaig preguntar al meu professor quan havia donat la biblioteca. Ell no estava interessat en la seva obra literària però considerava la biblioteca una donació molt valuosa, pel nombre de volums i la diversitat de títols. El poeta havia donat llibres, carpetes amb originals, esborranys i inèdits uns quatre anys abans. L’època en què la mare havia emmalaltit.

Per què havia fet la donació? Molt simple: havia vingut a viure a la ciutat i s’havia comprat un pis gran per encabir-hi la biblioteca, però no va poder pagar la hipoteca i va ser desnonat. Va acabar donant la biblioteca a la universitat. Havia mort l’any passat, arruïnat.

No podia fer altra cosa que dedicar-me a l’estudi del poeta Francesc Porta; va ser la meva manera de conèixer la meva pròpia vida i de tenir algun tipus de relació amb ell. Això puc explicar-ho ara: el meu pare va morir el mes passat. Jo sóc aquí i tots ells són morts, i no sé com van ser realment aquestes vides. A qui estimo és a la meva mare i al meu pare, el que s’acaba de morir. El papa. Encara que de vegades miro la fotografia del Francesc, el poeta desnonat, i hi busco similituds.

stats