Pau Ortínez I Míriam Planas
24/01/2017

Remunicipalització: una onada per la gestió pública

4 min

Ara que comença l’any és moment de fer balanç. El 2016 ha sigut un punt d’inflexió en la gestió de l’aigua a Catalunya i arreu de l’estat espanyol. Al març el TSJC va anul·lar el contracte de l’empresa mixta que abasteix d’aigua 23 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’abril Collbató va recuperar la gestió del servei i es va trobar amb unes pèrdues d’aigua a la seva xarxa de més del 60%. Al novembre es reunien a Madrid alcaldes de grans ciutats com Madrid, Barcelona i València i algunes operadores d’aigua pública van celebrar una trobada de ciutats per l’aigua pública, una iniciativa fins ara inèdita. I finalment, al desembre, el ple de Terrassa va decidir apostar per recuperar el govern del servei després de 75 anys de gestió de l’empresa privada Mina Pública de Terrassa (35,3% propietat d’Agbar).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La remunicipalització és un èxit, ara i aquí. La tendència mundial per a la recuperació de la gestió pública de l’abastament d’aigua, la remunicipalització, ha arribat a Catalunya. I amb prou força per trencar el monopoli privat de la gestió de l’aigua. Fins ara el 80% de la població catalana rebia l’aigua d’empreses privades (en un 75% en mans d’Agbar, empresa de la multinacional francesa Suez). Però com apuntava el 30 minuts La batalla per l’aigua La batalla per l’aigua, la situació ha canviat. Terrassa és la primera gran ciutat que recuperarà l’aigua per a la ciutadania. Els propers anys veurem com bona part dels municipis de l’àrea metropolitana opten per la gestió pública quan el Tribunal Suprem resolgui sobre la concessió de l’abastament a Agbar. Ripollet, Barcelona, Badalona o Santa Coloma han mostrat la seva clara voluntat de recuperar el servei. I no seran els únics. Altres municipis, com la Bisbal d’Empordà o Vidreres, van aprovar el 2016 l’estudi o recuperació de la gestió directa. Municipi a municipi. I gota a gota. Així avança l’onada per la remunicipalització.

L’aigua és un dret humà. El 2017 el repte és, encara, garantir l’accés a l’aigua i al sanejament, indispensable per a la vida. Els talls de subministrament d’aigua van superar les 120.000 persones afectades durant l’any 2014 i el tipus de gestió influeix en si es respecten, o no, els drets humans. Les dades del 2014 són clares: el 74% dels municipis amb gestió privada feien talls de subministrament i, en canvi, pel que fa als municipis amb gestió pública la quantitat disminueix al 8%. La gestió pública és la millor opció per respectar els drets humans. I no només els humans, sinó també el medi natural. La gestió privada (més consum, més beneficis) no aporta incentius per reduir la demanda d’aigua. Per això, si entenem que l’aigua és vida per a les persones i la resta d’éssers vius del nostre entorn, la gestió pública és la millor eina per respectar l’entorn en què vivim i, per tant, cuidar els rius i els aqüífers del nostre país.

La remunicipalització no té color. No és d’esquerres ni de dretes: recuperar el govern del servei de l’aigua és cosa de tots. Els governs municipals que han apostat, fins ara, per la gestió pública han sigut de tots els colors polítics: Montornès del Vallès (ICV-EUiA), Collbató (ERC), Arenys de Munt (CUP), la Granada (CiU) i Terrassa (PSC). Malgrat que el 2015 únicament forces d’esquerres van signar el Pacte Social per l’Aigua -que proposava el repte de la remunicipalització de l’aigua-, l’aposta per la gestió pública va més enllà. Els propers anys finalitzen les concessions d’aigua a alguns municipis governats pel PDECat com Sant Cugat, Igualada i Girona, que afrontaran el repte de triar entre la gestió directa d’un dret humà o la privatització del servei. Es fa difícil pensar que optaran per l’externalització del servei quan la major part de les capitals de comarca que governen (Mataró, Vilanova i la Geltrú, Reus, Manresa o Vilafranca) reivindiquen l’èxit de la gestió pública.

L’aigua és un bé comú. Com a bé comú que és ha de ser gestionat per garantir-ne l’accés i barrar el pas a la mercantilització. Un bé que ha de ser considerat reproductor i sustentació de vida humana i ecosistèmica; per tant, per al bé comú, gestió comuna amb visió sociosistèmica. Un bé que, com assenyala l’enquesta recent del GESOP, un 79,4% de la població demana que sigui de gestió directa davant d’un 14,4% que prefereix la gestió indirecta. La ciutadania té clar que l’aigua no és una mercaderia amb què es pugui especular i reclama, per tant, als governs locals recuperar el control del bé comú. I per recuperar l’aigua no hi ha fórmules màgiques: més transparència en la gestió, més participació ciutadana, millor servei.

La remunicipalització arriba… per quedar-se. Malgrat que alguns directius d’empreses privades asseguraven, al reportatge del 30 minuts, que són pocs els municipis que hi aposten, la gestió pública avança imparable. Perquè això va de democràcia. Això va de recuperar el govern de l’aigua. I per això, precisament, perquè és la lluita per l’interès comú, per un bé comú, la tendència a remunicipalitzar l’aigua agafa forma d’onada amb l’empenta dels moviments ciutadans que la reivindiquem, com la Taula de l’Aigua de Terrassa o Aigua és Vida. Aquest 2017, i els propers anys, es viurà intensament la batalla per l’aigua a Catalunya. Una batalla per recuperar el govern de l’aigua: entre els 7 milions que paguem el rebut i els set que, amb el rebut, guanyen milions. Terrassa no només remunicipalitzarà el servei d’aigua. Terrassa ha generat una onada per recuperar la gestió pública d’un servei bàsic per a la vida.

stats