Un pare contra el sensacionalisme
Dilluns, a Las mañanas de Cuatro, el presentador, Javier Ruiz, entrevistava per telèfon el pare d’Ignacio Echevarría, el noi espanyol que ha desaparegut en l’atemptat a Londres. El senyor Joaquín Echevarría, educat i diligent en les explicacions, va deixar anar un “Buenos días” ferm al presentador. Aquest li va preguntar què li havien dit des del ministeri de l’Interior sobre el seu fill. L’home ho va explicar amb serenitat i gran eloqüència. Tot seguit, Javier Ruiz li va preguntar: “¿Y qué creen ustedes que ha pasado? ¿Que su hijo está en coma? ¿Que es uno de los veintiuno que...?”, i el pare del noi no el va deixar acabar. Va ser taxatiu: “Desde luego yo no voy a hacer conjeturas de cómo puede estar mi hijo”, i li va precisar que aquell context no era on corresponia fer-ho. El presentador, sorprès, va recular: “De acuerdo. No le pregunto qué teme sino qué sabe”. I l’home ho explica. El periodista hi torna: “¿Cuándo hablaron con su hijo por última vez?” El senyor, ras i curt, respon: “El viernes”. I el periodista hi torna: “¿Y qué se dijeron?”, i el pare explica que les coses normals que se solen dir un pare i un fill que no es veuen cada dia però que parlen molt sovint. El presentador hi torna: “¿En ningún momento antes de que esto ocurriera...? ¿Su hijo estaba bien, estaba contento, feliz...? ¿No había una preocupación de que esto ocurriera...?” I a l’home se li van inflar els nassos: “Vamos a ver: yo creo que no estoy entendiendo esta entrevista. Voy a colgar porque me está preguntando tonterías”. I a continuació vam sentir el pip-pip-pip-pip. Efectivament, va penjar, molest per on pretenia portar la conversa el presentador. Javier Ruiz, sense moure ni una cella, va dir a l’audiència: “Entendemos la situación y entendemos los nervios de una familia que desconoce la situación de su hijo”.
Els professionals de les cadenes privades que saben com han de burxar s’han acostumat a tenir el control del relat. A la televisió, i en situacions de feblesa, la gent s’exposa als mitjans com a recurs per solucionar el drama o com a catarsi per afrontar-lo. I participa, involuntària o dòcil, de la conversa que li imposen. En la immensa majoria de casos les persones no gosen contradir el tipus de narració que la tele adjudica al seu drama. Joaquín Echevarría va ser l’excepció. Va detectar el sensacionalisme, va apreciar com intentaven furgar en detalls emocionals que no tenien valor informatiu, i s’hi va rebel·lar. L’home estava disposat a donar dades però no a vendre el seu patiment. I va discernir el periodisme del sensacionalisme. El més escandalós és que el presentador, que queda retratat en directe, atribueix la reacció “als nervis” de l’home, el culpabilitza, com si la desgràcia i la incertesa l’haguessin obnubilat. Al contrari, Joaquín Echevarría va demostrar un temperament d’acer a l’hora de no doblegar-se al sensacionalisme i un criteri propi que l’honora.
