05/04/2016

Els ‘papers de Panamà’ o l’escàndol del frau fiscal

4 min

Avui, 6 d'abril, comença la campanya per a la declaració de l’IRPF del 2015. És un impost que directament o indirectament afecta la majoria de ciutadans i el seu pagament els és totalment perceptible, per la qual cosa ens adonem que el suportem. No passa com en altres tributs, com l’IVA, que moltes vegades camuflant-se en el preu dels béns i serveis que consumim costa més ser conscients que el paguem. A més, per a la majoria de contribuents (un 80% de les rendes declarades són salaris) és molt difícil cometre frau en aquest impost, ja que l’administració tributària coneix exactament les rendes laborals percebudes per les retencions de l’impost que s’han anat fent durant l’any.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest perfil de contribuent es troba que aquests dies sorgeix un altre escàndol de frau fiscal a nivell mundial i que afecta persones adinerades de diversos països, conegudes mundialment per les seves activitats polítiques, professionals o artístiques. Entre aquestes persones n’hi ha, òbviament, de l’estat espanyol. És el cas dels denominats papers de Panamà. Grans fortunes que evadeixen el pagament d’impostos mentre aquest contribuent prototipus i assalariat a què ens hem referit sap que l’Agència Estatal d’Administració Tributària coneix el 100% dels seus ingressos percebuts durant l’any i que, per tant, és impossible cometre frau fiscal.

Cal dir que no sempre les conductes per pagar menys impostos són il·legals. Moltes vegades és la mateixa legislació que té escletxes que faciliten pagar menys tributs. És el que es coneix com a elusió fiscal. Tothom sap que les grans multinacionals tenen sistemes de transvasament de rendes per intentar minimitzar els beneficis en països amb impostos alts i maximitzar-los allà on són baixos. De fet, el projecte BEPS de l’OCDE intenta corregir aquesta problemàtica dels sistemes fiscals internacionals que permeten aquestes activitats. Un altre exemple d’elusió fiscal és el sistema de mòduls existent per a autònoms a l’IRPF espanyol, que fa que d’una manera legal es redueixi la càrrega fiscal, en subestimar la base imposable.

De tota manera, l’assumpte dels papers de Panamà no és un cas d’elusió fiscal, sinó d’evasió fiscal, és a dir, d’ocultació de rendes per no pagar impostos o frau. ¿Es pot evitar el frau fiscal? ¿S’hi dediquen els recursos i les mesures necessàries? La resposta és que segurament podria disminuir si es prenguessin certes mesures. Ara bé, s’ha de tenir en compte que molts dels instruments actuals de l’economia financera són molt complexos i de difícil comprensió, la qual cosa facilita que s’explotin les legislacions vigents per fer els entramats legals que permeten el frau fiscal.

Recentment, el professor James Alm, de la Universitat de Tulane (EUA), en un document de l’Institut d’Economia de Barcelona classificava les estratègies per controlar el frau fiscal en tres categories. La primera consisteix a incrementar la probabilitat i l’amenaça del càstig. Inclou iniciatives com ara augmentar els processos de comprovació i millorar la qualitat de les inspeccions, fer publicitat de les condemnes per evasió fiscal als mitjans, utilitzar més la retenció en origen de les rendes obtingudes, incrementar les sancions per frau i, sobretot, millorar l’intercanvi de dades fiscals entre governs o països.

En aquest sentit, Espanya i 52 estats més van signar el 29 d’octubre del 2014 a Berlín l’acord per a l’intercanvi automàtic d’informació fiscal internacional, que se situa en el marc d’un conveni en matèria fiscal del Consell d’Europa i l’OCDE. L’acord permet la identificació dels números dels comptes, dels titulars, ja siguin persones físiques o jurídiques, dels saldos o el valor efectiu dels interessos, els dividends i les rendes i els ingressos derivats de la venda de béns. El calendari d’implementació d’aquest acord és esglaonat i començarà el 2017, havent-s’hi adherit actualment altres països i territoris diferents dels inicials. Entre aquests països hi ha Andorra i Suïssa, però no pas Panamà.

La segona estratègia és millorar l’accés als serveis fiscals, deixant de considerar el contribuent com un possible delinqüent, sinó tractant-lo com un client. S’han d’oferir serveis com ara ajudar els contribuents a fer les declaracions impositives i a complir amb les seves obligacions fiscals, millorar l’assessorament telefònic i de la web, i simplificar els formularis fiscals i el procés de pagament d’impostos.

La tercera estratègia va dirigida a modificar la cultura tributària. S’ha de vincular el pagament d’impostos als serveis públics, donar informació sobre a què es dediquen els ingressos fiscals. D’aquesta manera el contribuent veu la utilitat dels seus pagaments.

Els casos de frau com l’esmentat fan que els ciutadans perdin la fe en les institucions fiscals i en els governs. I encara més quan es coneixen les xifres de frau fiscal, que a Espanya s’estimen entre el 19% i 26% del PIB. Amb els recursos que es deixen d’ingressar podríem assolir el nivell de despesa pública dels nostres socis comunitaris, millorant la prestació dels serveis públics. Per tot això, és obvi que l’afer dels papers de Panamà no deixa indiferent a ningú.

stats