04/07/2015

Les nombroses catàstrofes econòmiques d’Europa

4 min

Com que aquests dies pensar en Grècia és depriment, parlarem d’una altra cosa, d’acord? Parlarem, per començar, de Finlàndia, que és tot el contrari d’aquest país meridional, irresponsable i corrupte. Finlàndia és una societat europea modèlica: té un govern honrat, una bona situació financera i una qualificació creditícia prou sòlida per demanar crèdits amb uns interessos molt baixos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

També, però, està immersa en el vuitè any d’una recessió que ha fet baixar un 10% el producte interior brut real per càpita i que no sembla que hagi d’acabar aviat. De fet, si no fos pel malson del sud d’Europa, els problemes de l’economia finlandesa es podrien considerar una catàstrofe èpica.

I Finlàndia no és l’única. És un dels països afectats per la decadència econòmica que s’estén pel nord d’Europa, des de Dinamarca -que no és a l’eurozona però que gestiona els diners com si hi fos- fins als Països Baixos. Per cert, cal dir que tots aquests països estan molt pitjor que França, l’economia de la qual rep unes crítiques terribles de periodistes que odien la seva sòlida xarxa de seguretat social, tot i que en realitat ha aguantat millor que gairebé qualsevol altre estat europeu, llevat d’Alemanya.

¿I què podem dir de l’Europa meridional no grega? Els alts funcionaris europeus han anunciat a so de bombo i platerets la recuperació d’Espanya, que ha fet tot el que s’ha de fer, de tal manera que l’economia finalment ha començat a créixer i fins i tot a crear llocs de treball. Però el concepte europeu d’èxit consisteix en un atur que puja encara al 23% i en una renda per càpita real que és un 7% més baixa que abans de la crisi. Portugal, que també ha aplicat disciplinadament unes mesures d’austeritat molt severes, és un 6% més pobra que abans.

Per què hi ha tantes catàstrofes econòmiques a Europa? En realitat, el que crida l’atenció en aquest moment són les grans diferències entre les històries i els orígens d’aquestes crisis europees. Sí, el govern grec es va endeutar massa. Però el govern espanyol, no. Tota la història de la crisi espanyola gira entorn de l’endeutament privat i una bombolla immobiliària. I la història de Finlàndia no té res a veure amb l’endeutament. El motiu va ser la baixa demanda de productes forestals, una de les principals fonts d’exportacions del país, i les dificultats de la indústria finlandesa, sobretot de Nokia, abans l’empresa líder.

El que totes aquestes economies tenen en comú, però, és que, en entrar a l’eurozona, es van posar una camisa de força econòmica que les ha immobilitzat. Finlàndia va tenir una crisi econòmica molt greu a finals dels anys 80, molt pitjor al principi que la d’ara. Però en aquell moment va ser capaç d’aconseguir una recuperació força ràpida gràcies, en gran part, a una dràstica devaluació monetària que va fer més competitives les seves exportacions. Aquesta vegada, per desgràcia, no té una moneda que pugui devaluar. I el mateix passa en altres llocs problemàtics d’Europa.

¿Això significa que la creació de l’euro ha sigut un error? Doncs sí. Però això no vol pas dir que s’hagi d’eliminar ara que existeix. El que és urgent en aquests moments és afluixar aquesta camisa de força. Això implicaria una sèrie d’actuacions en múltiples fronts: des d’un sistema unificat de garanties bancàries fins a la voluntat de rebaixar el deute dels països en què aquest és el principal problema. A més d’aquestes mesures, també implicaria la creació d’un context general més favorable per als països que miren d’adaptar-se a la mala sort renunciant a l’austeritat excessiva i fent tots els possibles per fer pujar la taxa europea d’inflació subjacent -actualment per sota de l’1%- per recuperar, com a mínim, l’objectiu oficial del 2%.

Però són molts els alts funcionaris i polítics que s’oposen a qualsevol cosa que pugui contribuir a fer viable l’euro i que encara creuen que tot aniria bé si tothom fos prou disciplinat. I, precisament per això, en el referèndum grec d’avui hi ha moltes més coses en joc del que creuen la majoria d’observadors.

Si la població grega vota -és a dir, si el poble grec vota a favor d’acceptar les exigències dels creditors i, per tant, rebutja la posició del govern grec i probablement el fa caure-, un dels grans riscos és que això doni ales i encara més força als arquitectes del fracàs europeu. Els creditors han demostrat el seu poder, la seva capacitat d’humiliar a tothom que vulgui plantar cara a unes mesures d’austeritat interminables. I continuaran afirmant que la imposició d’un atur massiu és l’única alternativa responsable que existeix.

¿I si Grècia vota no? Això ens portaria a un terreny desconegut que fa por. Pot ben ser que Grècia surti de l’euro, i això seria enormement perjudicial a curt termini. Però també donaria a Grècia l’oportunitat d’aconseguir una autèntica recuperació. I constituiria un xoc molt saludable per a l’autosuficiència de les elits europees.

O, per dir-ho d’una altra manera, és raonable tenir por de les conseqüències del no perquè ningú sap el que passaria després. Però ens haurien de fer més por encara les conseqüències del sí, perquè en aquest cas sí que sabem el que passarà després: més austeritat, més catàstrofes i, finalment, una crisi molt pitjor que qualsevol de les anteriors.

stats