El nom propi de l’horror

Des de l’arribada de les tropes soviètiques aquell glaçat 27 de gener d’ara fa 70 anys, Auschwitz és el nom propi de l’horror. En arribar al camp, la 332a Divisió de Fusellers de l’Exèrcit Roig només hi va trobar 7.500 supervivents del més d’un milió i mig de deportats -la gran majoria jueus, però també gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà i presoners russos i polonesos- que hi havien estat conduïts. Un 90% havien mort i una part dels supervivents encara marxaven cap a la mort, en travesses de centenars de quilòmetres. Juntament amb les ombres del que en algun moment havien estat homes i dones lliures, els soldats russos van trobar centenars de milers de vestits d’homes, una xifra similar de roba de dona i tones de cabell humà. Era tot el que en quedava. Majdanek, als afores de Lublin, a Polònia, va ser el primer camp de la mort alliberat per les tropes aliades, però la magnitud del complex del terror que conformaven el primer camp d’Auschwitz, Auschwitz-Birkenau i el tercer Auschwitz en construcció, la monstruosa xifra d’un milió de morts, els espantosos experiments científics del doctor Mengele, la sinistra personalitat del comandant Rudolf Höss -industrialitzador de la mort amb vila familiar al costat de la feina- o el macabre “Arbeit macht frei ” (el treball us farà lliures) de l’entrada del reixat, han convertit Auschwitz en símbol, testimoni, definició i substantiu de l’Holocaust.

Entre el milió de jueus europeus morts al camp de la mort polonès, s’hi compten els avis, oncles i cosins de Dory Sontheimer, una catalana d’origen judeoalemany, nascuda l’any 1946. Sontheimer ha viscut bona part de la seva vida ignorant les seves arrels i el passat de la seva família. Els seus pares, el Kurt i la Rosl, van trobar en la Barcelona republicana el millor lloc per començar una nova vida fugint de les primeres persecucions contra els jueus a Alemanya. Una Barcelona feta a la mida de la jove i cosmopolita Dorel, germana del Kurt, morta en un odiós bombardeig italià sobre Tel Aviv, on havia emigrat amb l’esclat de la nostra guerra. Impotents i trasbalsats per no haver pogut salvar la seva família de l’extermini, en l’espessor del silenci franquista el Kurt i la Rosl es van construir una nova identitat. La Dory ha pogut reconstruir el passat familiar gràcies a la minuciosa documentació aplegada pels seus pares, descoberta en buidar la casa familiar. De la troballa n’ha sortit un llibre, Les set caixes (Circe, en castellà, Angle Editorial en català), que posa sobre la taula la proximitat de la Shoah en un país acostumat a veure l’extermini jueu com un fet llunyà i aliè, habituat a utilitzar el nazisme amb una banalitat insultant.

Auschwitz, nom propi de l’horror, on va morir Anna Frank i d’on van tornar Primo Levi, Elie Wiesel, Simone Veil i Imre Kértesz. Precisament, el Nobel hongarès, al final del seu Sense destí -hem d’estar agraïts a l’editor Jaume Vallcorba per la publicació d’aquest llibre-, escriu unes pertorbadores paraules a propòsit del record i la supervivència als camps: “Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels horrors, però potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”.

I és que el record de l’Holocaust, 70 anys després de l’alliberament d’Auschwitz, ens pot semblar un tema ben resolt. La incomoditat que van trobar els supervivents tot just tornats a la vida a l’hora d’explicar el que havien viscut s’ha esvaït. Hem escrit sense parar després d’Auschwitz, sobre Auschwitz i tots els altres camps de la mort. Les imatges gravades per les tropes russes i americanes, de tan vistes i repetides, ja no provoquen aquell desfici que va fer que fossin emmagatzemades i només utilitzades com a proves de càrrec en els judicis contra els jerarques nazis. Però, amb la mort dels supervivents, que poden oferir un testimoni viu de l’extermini, els camps nazis corren el perill de convertir-se en dades i dates als manuals d’història, com la batalla de Marengo o l’arribada de Colom a les Índies.

Justament un any abans de morir, l’escriptor Jorge Semprún va visitar el camp de Buchenwald, d’on va sobreviure. L’autor d’ El llarg viatge reflexionava sobre quin record en quedaria, de tot allò, i responia: “Quan tots els testimonis -deportats i resistents- hagin desaparegut, aviat, d’aquí uns anys, romandrà encara una memòria viva, personal, de l’experiència dels camps de concentració, una memòria que ens sobreviurà, que és la memòria jueva”. Amén.