Amb nocturnitat i traïdoria
No, el títol no fa referència a la manera com es van efectuar els preparatius de l’hecatombe de dissabte al carrer Ferraz de Madrid, tot i que alguna relació sí que hi té. I és que divendres a la nit, mentre els socialistes andalusos i els seus adlàters acabaven d’esmolar els ganivets, sortia subreptíciament publicada una edició extraordinària del BOE -el diari més antic d’Espanya, al cap i a la fi- que informava d’una resolució del govern en funcions del PP, aprovada en consell de ministres aquell dia mateix. D’acord amb les noves instruccions, es modifica la normativa sobre el pagament fraccionat de l’impost de societats, de tal manera que un nombre no gens menyspreable d’empreses es veuen obligades, a partir del mateix dissabte en què tots estàvem pendents de les desventures de Pedro Sánchez, a efectuar un pagament anticipat del susdit impost per un valor del 23% dels seus resultats comptables. No sembla una mesura per ser publicada un divendres a quarts de deu de la nit, però ja se sap que tot govern en funcions du implícites les seves disfuncions, sobretot quan són interessades. Vostè dirà, possiblement mentre es grata la butxaca: ¿com és possible que no n’estigués al corrent? No pateixi, que no se n’ha adonat ningú; un servidor se’n va assabentar gràcies al Facebook del dissenyador (ergo pensador) Enric Jardí.
La mesura, no cal dir-ho, porta la signatura del ministre Montoro, i forma part del reial decret llei 2/2016 (estar en funcions no impedeix publicar reials decrets llei, si convé), “por el que se introducen medidas tributarias dirigidas a la reducción del déficit público ”. Per aquí plora la criatura: el proper dia 15 el govern d’Espanya ha de presentar els pressupostos (o, si més no, l’esborrany) del 2017 davant de la Comissió Europea, així com informar de quines “mesures efectives” ha posat en funcionament per complir amb els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. Com que els pressupostos estan sense fer (De Guindos ja va anunciar que presentaran una pròrroga dels actuals, que és exactament el que se’ls ha exigit que no presentin), volen demostrar que fan alguna cosa per reduir dèficit. I la fan de l’única manera que saben, que és escanyant encara una mica més els contribuents.
El mateix executiu de Rajoy va vendre com un gran què el fet que la Comissió Europea finalment decidís no multar Espanya pels seus reiterats incompliments de dèficit, però va explicar amb la boca més petita que va poder que la graciosa exoneració anava acompanyada, com a contrapartida, de la imposició de severes “mesures de reajustament” (retallades, en vulgar) per als exercicis del 2017 i 2018, d’uns 10.000 milions d’euros per any, que altra vegada pagarem vostè i jo. De manera que hem de llegir aquest decret llei com una avançada del que ens ve a sobre en els propers anys. Si, com afirma el PP, hem sortit de la crisi, podrem comprovar que el pitjor de la crisi venia després de la crisi. I els socialistes? Ah, això ja ho va aclarir aquell gran cínic italià, Bettino Craxi: “Socialisme és el que fem els socialistes”. I mentre ens ho mirem, els altres fan la seva.
