30/12/2016

Cap d’Any

3 min

Demà és l’últim dia de l’any, un dia en què s’acostumen a fer balanços i a formular bons propòsits. No penso fer cap de les dues coses, perquè tant els balanços com els bons propòsits són inútils. Els balanços perquè, com se sol dir, Déu nos en guard d’un ja està fet, i els bons propòsits perquè són la inutilitat personificada, mai ningú no n’ha complert cap, que jo sàpiga. Només serveixen, si és que serveixen d’alguna cosa, per fer-nos quedar com uns imbècils davant de nosaltres mateixos. Avui, doncs, s’acaba l’any i aquesta nit, mentre ens ennueguem amb raïm pelat o sense, despinyolat o sense, s’acabaran els neguits de l’any setze i començaran, sense solució de continuïtat, com diuen els cursis, els neguits de l’any disset. I si hi ha algú que vulgui substituir neguits per felicitat, ell mateix.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Cada any acostumo a passar aquesta nit amb amics. Les famílies ja han fet el seu ple amb Nadal i Sant Esteve, i la nit de Cap d’Any és la nit dels amics. Fem un sopar a casa, tota una colla. Aquest any serem setze. I em toca decidir el menú. Salmó fumat i foie gras d’entrada, ànec amb olives, acompanyat amb un flam de col i amb llenties, formatges diversos, neules amb nata, panettone i torrons. Un pèl massa, per a l’edat que tenim tots plegats, però què hi farem. Ens agrada menjar, segurament perquè venim d’una postguerra trista i magra que, si bé en aquestes coses del menjar ja hem superat, en d’altres d’ordre moral encara no. Encara estem subjectes al pes d’una llei absurda que ens priva de respirar a ple pulmó. No cometré l’error de pensar que l’any disset serà millor que el setze. No s’ho pensin pas. L’any disset serà pitjor que el setze, perquè el món està en mans de desaprensius i lladregots. I de gent que, mala gent, administren el poder que detenen amb voluntat d’oprimir i d’impedir qualsevol intent de ningú que vulgui créixer i ser lliure. Catalunya no serà independent l’any disset. Ni tan sols podrà fer aquest famós referèndum tapaforats en el qual ara sembla que tothom està d’acord. D’aquí un any m’ho sabran dir. Una cosa sí que és segura i la va formular ja fa molts anys un poeta que va acabar boig i que es deia Friedrich Hölderlin: perdura, immarcescible, la pena dels pobres.

Demà a la nit soparem, farem gresca, brindarem amb xampany i farem cara d’enzes, com sempre.

Ara fa un parell de setmanes vaig ser a Zagreb. Em van convidar a llegir poemes en una biblioteca pública, cèntrica, ben equipada i plena de gent. Croàcia és un país nou, amb una costa esplèndida i un interior -parlo d’Ístria, que és el que vaig visitar- rural, medieval, una mica com era el nostre fa una cinquantena d’anys. Fan oli, un oli fort, perfumat, una mica picant, deliciós. I estan muntant una indústria gastronòmica a l’entorn de la tòfona. Tenen la sort que a la vall del riu Mirna es fan tòfones blanques i negres. A la costa, el peix hi és deliciós. I el turisme és la primera font d’ingressos. Zagreb, la capital, guarda encara l’ombra imperial dels Habsburg. És una Viena petita, provinciana, de tercera fila. Però plena d’encant. Una catedral dalt d’un turó, amb el funicular més curt del món per pujar-hi, casetes antigues i els edificis del govern i tot de cotxes oficials aparcats al davant. Com de conte de fades. O com de pel·lícula d’espies. A part de l’ombra austríaca també hi ha l’ombra iugoslava. La presència del mariscal Tito, que era croat, encara és viva. I en més d’un racó del país he vist monuments als partisans comunistes. A Croàcia la història hi és molt recent. Qualsevol xicot de cinquanta anys ha patit guerra o presó. El jovent de vint anys, engendrat en l’eufòria de la llibertat i la independència, és escandalosament modern, nois i noies parlen anglès i els mouen la gastronomia i la moda. Es veuen nois com figurins i noies com models de passarel·la. La gent normal és agradable, educada. Surten d’un llarg hivern i esperen incrèduls una primavera. Una professora universitària em diu que estaven millor abans, quan eren iugoslaus i el país era gran. Diu que els països petits no van enlloc. Potser detecta aquest encantador provincianisme trist que es respira. Ella és una dona culta i ambiciosa, intel·lectualment ambiciosa. Es fa un silenci. Però el seu marit, un poeta, diu que estan millor ara, perquè són lliures i la llibertat és impagable.

No crec que l’any disset ens porti poder parlar d’aquestes coses, poder dilucidar si estàvem millor abans, formant part d’un país gran, o estem millor ara, petits i lliures... Tant de bo!

stats