26/03/2017

Les misses: que passin el guió, sisplau

2 min
Les misses:  que passin el guió, sisplau

No soc creient, però em sembla molt raonable que hi hagi misses a la televisió pública: és un servei evident a un col·lectiu prou gran de persones que -per les circumstàncies que siguin- no poden desplaçar-se a una església. I la competència pel comandament a distància a les deu del matí de diumenge és, siguem francs, baixa. Ara bé, també estic a favor que la televisió ofereixi algun contingut d’interès públic a la comunitat musulmana, per esmentar la que deu ser la segona religió en nombre de fidels, tant a Catalunya com a Espanya. (Uns continguts, per cert, que podrien servir com a contrapunt de les bajanades i lectures manicomials de l’Alcorà que es diuen a les mesquites controlades per extremistes.) Si he reclamat més concerts a la televisió, com a fan de Joy Division i de Nick Cave que soc, em sembla de justa correspondència que els fans de Jesús o Mahoma -incomprensiblement encara més nombrosos- tinguin espais a la caixa tonta. Tot és cultura, que diuen les mares.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, aquests programes no poden ser de barra lliure. Dilluns passat, en aquest diari, algú entenimentat i de feliç pensament cartesià, com Fernando Trias de Bes, escrivia: “¿Un sacerdot va considerar malaltissa l’homosexualitat? No estic en absolut d’acord amb ell però al nostre país també hi ha llibertat d’expressió, no?” Aquí hi he de discrepar frontalment. En primer lloc, la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació té uns límits perfectament definits: el Codi Penal. Que recull el delicte de discurs de l’odi, per cert. ¿S’acceptaria que algú negués l’Holocaust en antena? ¿Que defensés la inferioritat de la raça negra o qualsevol altra barbaritat similar?

L’espai radioelèctric és un bé públic i, per tant, la llei preveu mecanismes per assegurar que els missatges que es difonen no vagin en contra de la cohesió de la comunitat. I els mitjans de comunicació públics encara tenen un deure més intens de contribuir a una societat millor amb els missatges que propaguen. El cas en qüestió és el d’un bisbe que va dir a la missa televisada que els homosexuals “no acaben d’orientar bé el que és la sexualitat humana”. I que vinculava homosexualitat amb prostitució i abusos infantils, per acabar concloent: “Us asseguro que troben l’infern”. L’article 4, punt 2 de la llei audiovisual espanyola diu: “La comunicació audiovisual mai podrà incitar a l’odi o a la discriminació per raó de gènere o qualsevol circumstància personal o social”.

Que segueixin les misses a La 2, i tant. L’incident protagonitzat per aquest bisbe -amb una interpretació molt discutible dels valors cristians- em sembla prou greu per fer que la Conferència Episcopal perdi la tribuna immoderada a la televisió. Perquè el púlpit, des del moment que se li planta una càmera al davant, no serveix l’emissor, sinó l’espectador.

stats