11/03/2017

12/3: Tots els equips espanyols

1 min

PREGUNTEN per la ràdio a un jugador del planter madridista si es va alegrar de la remuntada del Barça. El jugador dubta uns segons. Finalment respon amb poc entusiasme: “Sí, claro; me alegro de la victoria de todos los equipos españoles”. És un exemple significatiu. Tens la sensació que tot un món a Espanya -mitjans inclosos- somiava quan va marcar Sergi Roberto que li xiulessin orsai (que no ho era). Però una vegada s’acaba el partit, creuen que els hi toca manifestar una satisfacció que no senten, perquè s’ha classificat un equip espanyol. No manifestar-la seria com dir que el Barça no és per a ells un equip espanyol. Hi ha un decalatge, que es nota, entre un sentiment espontani que porta a no desitjar la victòria del Barça i la racionalització ideològica que els obliga a celebrar-la (amb la boca petita: la premsa espanyola és l’única que qüestiona l’arbitratge). El barcelonisme no té aquesta contradicció: pot desitjar la derrota del Madrid i no té cap inconvenient ideològic per proclamar-ho. En la contradicció espanyola hi ha una qüestió de fons, més enllà del futbol. Com a equip espanyol, el Barça és de la seva propietat, és seu. Però no el senten com a propi. Per a ells, el Barça és nostre però no és dels nostres.

stats