19/06/2016

El llegat econòmic d’Obama

4 min

El president Obama acaba el seu mandat. Els resultats de la seva política econòmica han creat 14,4 milions de llocs de treball en els darrers 73 mesos. El 2009 se’n perdien 800.000 cada mes. L’atur ha passat del 12% al 5%, el més baix des del 1983. El creixement dels EUA és el més alt dels països desenvolupats. El dèficit s’ha reduït en un bilió de dòlars, per sota del 3%...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El setembre del 2008 Lehman Brothers fa fallida i AIG, l’asseguradora més gran del món, necessita ser rescatada amb diner públic. El president Bush reuneix els dos candidats, Obama i McCain, i el secretari del Tresor Paulson, i els planteja: “Si no actuem ara, anirem en caiguda lliure”. Els republicans necessiten els vots dels demòcrates per aprovar al Congrés el TARP, el pla per salvar els actius en risc, de 800.000 milions de dòlars. Obama hi dóna suport i s’aprova. Com diu el que seria el secretari del Tresor de l’administració Obama, Timothy Geithner: “La qüestió de les crisis econòmiques és que les eines que funcionen són les que et fan aparèixer davant de l’opinió pública com si estiguessis en connivència amb els bancs”. S’ha de tenir coratge polític per fer-ho.

El pla estava ben plantejat però era insuficient. El líder dels republicans al Congrés, Boehner, en fa una crítica destructiva: “No és més que gastar, gastar i gastar...” Políticament era difícil anar més lluny. El 2009 l’atur puja al 12% i no comença a baixar fins al 2012. De fet, el TARP arriba a 1,4 bilions de dòlars, incloent-hi les baixades d’impostos i els estímuls a la inversió.

Per la pressió política, l’administració Obama es veu obligada el 2010 i el 2011 a reduir l’ocupació pública, una mesura contrària a l’estímul de l’economia, que era l’absoluta prioritat. El món financer de Wall Street no ho entén i el president del fons d’inversió Blackstone compara la política del president Obama a “quan Hitler va envair Polònia el 1939”.

El 2010 s’aprova la llei Dodd-Frank per a la reforma de les finances i el consum. Es tracta d’evitar més fallides de bancs, d’obligar-los a mantenir més fons propis i de limitar els préstecs. En un moment en què l’estímul a l’economia era essencial per a la recuperació, aquesta llei va suposar una reducció del PIB de 900.000 milions de dòlars del 2010 al 2015. L’accés al diner es va encarir.

El president Obama defensa la llei perquè “avui ningú pot negar que el món financer és més estable” i la justifica: “Sempre m’he recordat a mi mateix que l’economia no és una abstracció, que no es pot trencar per tornar a ajuntar-la d’una altra manera pensant que això no tindrà conseqüències”.

Malgrat tot, alguns pensen que la llei es va fer massa aviat i va retardar el creixement d’una economia que començava a tocar fons i recuperar-se.

El 2 març del 2010 s’aprova la llei Obamacare, que aporta cobertura sanitària a desenes de milions d’americans que no en tenien. La salut representa en termes econòmics el 17% del PIB dels EUA i el 8% de la despesa de les famílies. La llei es planteja per raons socials, suposa un ingrés indirecte important per als més pobres i, per raons econòmiques, es tracta de racionalitzar la despesa sanitària millorant-ne la qualitat.

Per al creixement econòmic té un efecte negatiu. Fins a l’aprovació de la llei, l’assegurança mèdica era donada per l’empresa, però si el treballador perdia la feina perdia l’assegurança. Amb la nova llei l’assegurança és independent de la feina. Si el treballador perd el seu lloc de treball, manté l’assegurança. L’incentiu per treballar després de la reforma és menor. La llei va tenir com a efecte la pèrdua d’un 2% de les hores treballades, cosa que tampoc va ajudar la convalescent economia americana.

L’aprovació de l’Obamacare resulta políticament tan difícil al Congrés que obliga a ajornar una llei ja planificada per l’administració Obama per millorar les infraestructures, que en una època de diner barat i manca de feina hauria suposat, a curt termini, un estímul important per a les empreses constructores i per a l’economia, atesa la despesa pública que implicava, i a llarg termini també per millorar l’eficàcia global de la producció i el comerç.

La conseqüència d’aquesta política i dels seus equilibris és doble: a) la política de despesa pública i injecció econòmica als EUA ha millorat la seva economia malgrat el fre que ha suposat la política dels republicans i b) sempre s’ha sacrificat el creixement al repartiment més equitatiu de la riquesa.

El 70% de la població pensa que l’economia està pitjor que fa set anys i que el dèficit ha pujat en aquest període. Ha passat el contrari. La força de la propaganda i les idees conservadores a Occident és ara molt superior a la de les esquerres...

stats