18/03/2017

Els límits de la transversalitat

2 min

L’altre dia em vaig sorprendre intentant convèncer un company de la redacció que la CUP no era nacionalista. Soc massa escèptic per ser cupaire però, tot i no ser-ho, trobo injust definir-la així. Sota el llençol de la transversalitat amb què certs gurus exigeixen que ens tapem fins l’endemà de la independència, sobiranista, independentista i nacionalista són els conceptes que disfressen passions i vocacions del silenciat eix dreta-esquerra. I a nacionalista, no cal ni dir-ho, li toca ser el succedani d’aquesta “dreta indepe” que, tal com apuntava fa uns dies Roger Palà, ensenya més l’orella d’ençà que bufen aires trumpistes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Nacionalisme -hi he insistit altres cops- descriu dues ideologies molt diferents: 1) la que vol fer del que sent com la seva nació un estat independent; 2) la que creu que la seva nació és millor o superior. La CUP no té cap problema per ser 1, però mai -mentre sigui progre- pot ser 2. Si anem una mica més enllà, arribem a una accepció 3 -compatible amb 1 i 2 però molt més complexa- que és la tesi clàssica de l’esquerra sobre el nacionalisme. Segons aquesta tesi, és la ideologia que promouen les classes més benestants d’una societat fortament desigual perquè neutralitzi o posposi sine die la lluita dels malestants per un millor repartiment de la riquesa. I com la neutralitza? Amb l’estratègia infal·lible de l’enemic extern. Al nacionalista 3 li cal que aquest enemic hi sigui sempre perquè, si s’esvaeix, té molts números per passar a ser-ho ell. De la necessitat d’aquest enemic, ens en dona una idea el setge policial a què és sotmesa l’espectral ETA quan fa intents de desarmar-se i desaparèixer. No em vull ni imaginar què seria capaç de fer el nacionalisme espanyol per insuflar-li vida si no existís el desafío catalán.

No cal dir que el nacionalisme 3 és als antípodes d’una CUP que es defineix com a anticapitalista. I és en aquest sentit que la durada del Procés, el seu allargament indefinit i les repetides crides dels seus gurus a no esvalotar el galliner amb lluites internes fins a no se sap ben bé quan, posen els anticapitalistes en una situació insostenible. Que el company de redacció em miri amb ulls incrèduls quan el vull convèncer que la CUP no és nacionalista (i ara em refereixo als sentits 2 i 3), diu molt del mal que li està fent l’abraçada transversal.

Sempre podem creure -i alguns no paren de proclamar-ho- que el nacionalisme 3 no existeix a Catalunya. Solen ser els que també proclamen que això de dretes i esquerres ja no és vàlid al segle XXI. Serà més difícil empassar-s’ho si s’acaba provant que el 3% no era cap maragallada o que no era gens prudent posar la mà al foc per Osàcar.

Els que no ens sentim una nació superior també sabem que entre els nostres polítics hi ha nacionalistes 3. I és aquest insolidari 3 el que limita la transversalitat. Només el Procés que faci camí cap a la independència avançant en igualtat pot acabar tenint al darrere la imprescindible majoria social.

stats