Abans de l'Onze de Setembre

Fa pocs dies, a Denver, Ventura Pons es preguntava quan i com s'havia produït el tomb que ha dut una Catalunya resignada a prendre consciència de la seva dignitat i el seu poder. Els moviments que remouen la consciència de les masses són impossibles de datar, si no és de manera simbòlica. El febrer del 2007 vaig publicar un article titulat Alguna cosa es mou , i un lector em va respondre que mai l'espanyolització havia estat tan profunda ni la passivitat catalana tan gran. Aparentment no li faltava raó, i el meu article podia semblar voluntariós, però es basava en la detecció de petits símptomes i en la convicció que és en el moment més fosc de la nit quan espurneja la primera llum de l'alba. Dos anys i mig més tard, gaudint del sol tardoral a la terrassa de casa a Palo Alto, l'animosa Patrícia Gabancho em parlava del pes determinant de les minories en els moviments socials. En les aspiracions catalanes calia confiar en el lideratge d'un estol d'intel·lectuals que ella batejà amb el nom smart power , l'únic poder amb què llavors comptava l'independentisme, car ni el poder polític ni l'econòmic estaven per la feina. Però jo penso que el referent simbòlic més important, car hi ha un innegable poder dels símbols, fou la mort de Lluís Maria Xirinacs en un bosc del Ripollès l'onze d'agost del 2007.

Tot moviment d'alliberació vol un màrtir i Xirinacs ens el va fornir. No perquè morís a conseqüència de maltractaments, sinó perquè la manera com va deposar la vida, retirant-se per reflexionar sobre la totalitat de la seva, ens obligava a recollir-ne el testimoni o enfonsar-nos en la ignomínia. Va morir com havia lluitat: en solitari però en companyia de la terra, com el Companys que es descalça per sentir el nexe entre l'accident de la seva mort i la causa que li dóna sentit. Únics a Europa, aquests dos casos atesten una continuïtat de destí.

Companys fou l'únic president de govern executat pel feixisme i Xirinacs l'únic senador empresonat per la democràcia. El seu delicte: exercir la llibertat d'expressió. Decebut pels polítics de la Transició, titulà les seves memòries La traïció dels líders , i els líders no li ho van perdonar. Xirinacs no va rebre mai honors oficials, ni tan sols els que s'atorguen a qui ja no pot fer por. Senyal que en feia. No hi hagué capella ardent a Palau. Es reservà per al falangista José Antonio Samaranch, ministre de Franco. Al marge de l'oficialitat, se li reté l'homenatge adient al Fossar de les Moreres, on "no s'hi enterra cap traïdor". L' establishment polític, que ell titllà de covard en la nota pòstuma trobada al seu despatx, tenia pressa per oblidar que el 1978 Xirinacs havia denunciat la Constitució que ara ningú -tret dels epígons del franquisme- considera viable.

Xirinacs treballà per la llibertat de Catalunya en un buit polític absolut. El 1975 cap dels polítics que ara es disputen el botí sobiranista era amb ell quan s'estava dotze hores diàries davant la Model reclamant l'amnistia dels presos. Tampoc hi eren el 2000 quan, amb seixanta-nou anys, passava hores a la plaça de Sant Jaume demanant la independència davant unes institucions sordes que se'l miraven com una nosa. Corre la brama que un dia Jordi Pujol li va fer portar una cadira de Palau. Durant anys Xirinacs fou la flama pilot que ara ha permès encendre el fogar de la llibertat.

Encara no fa ni cinc setmanes dels fets de setembre i ja sorgeixen líders inversemblants. Un Duran i Lleida cridant "Visca Catalunya lliure" semblaria una boutade si no tinguéssim notícia de la venalitat d'aquest polític. Corprèn que l'endemà del desvetllament de Catalunya, personatges que l'han frenat tant com han pogut en reclamin la gestió. Més dramàtic és que en nom del seny s'exigeixi al poble que abdiqui de l'espai polític penosament conquerit. Es exactament el que succeí a la Transició, quan de la unitat de l'Assemblea de Catalunya es passà al fraccionament d'uns partits que, amb una única excepció, es postraren davant el vedell d'or, disputant-se'n la gestió i portant el país a pelegrinar durant prop de quaranta anys darrera una columna de fum. Al final del film Novecento hi ha una escena colpidora en què delegats del govern provisional de la nova República italiana, que incloïa el Partit Comunista, arriben per requisar les armes dels partisans. Els camperols, desconfiats, es resisteixen a lliurar els fusells, però el seu líder, Olmo Dalcò, els convenç perquè ho facin. Cal confiar en el govern, diu. Acabat el feixisme, s'ha acabat l'explotació: " Il padrone è morto ". Però a penes els pagesos han fet entrega de les armes, Berlinghieri, el terratinent que acabava de ser sentenciat a mort per un tribunal popular, exclama: "Il padrone è vivo ". El vot és l'arma del poble que omplí Barcelona l'Onze de Setembre; cal que miri bé a què i a qui abans de lliurar-lo.