28/03/2017

Irrealisme del poder

3 min

1. EMANCIPACIÓ. José Ovejero deia a l’Escola Europea d’Humanitats que són denses aquelles societats en què es produeix una gran acceleració del temps i es dipositen molts materials nous. I que aquests moments acostumen a ser productors d’utopies i de distopies literàries. El nostre temps respon a aquesta idea de societat densa, com ho fou també el final del segle XIX a Europa. Però la diferència a l’hora d’imaginar el futur és que al segle XIX les utopies eren socials i en canvi ara són individuals. Com les promeses de redempció per immortalitat del cos que es comencen a propagar perfumades de presumpta legitimitat científica. Això explicaria l’eclipsi de la idea de progrés entesa no només com a desenvolupament tecnològic i econòmic sinó com a emancipació. Les propostes de redempció prenen un caire individual, com correspon a la imatge de l’Homo economicus projectada amb tanta insistència en els últims anys, amb voluntat de debilitar els vincles socials. Però les utopies donen veu a les angoixes del present. I si les del segle XIX van anticipar l’univers totalitari, no és rar que les d’ara anticipin una societat fracturada per la secessió dels més poderosos, en què uns es poden veure com a superhomes mentre que els altres esgoten la condició humana.

En tot cas, aquesta dissociació que s’ha anat alimentant des dels anys 80 entre l’individu, entregat a la seva estricta redempció personal, i la societat ha acabat generant una sensació de vulnerabilitat, d’intempèrie, que és a l’origen de la crisi política actual. Com si es tractés d’un despertar ciutadà, primer es va parlar de desafecció, després d’irritació i ara, fins i tot, hi ha qui, com Pankaj Mishra, parla d’ira. El resultat és una inesperada repolitització que ha agafat a contrapeu els instal·lats partits de govern, acomodats en una dialèctica cada cop més insubstancial entre una dreta i una esquerra difícils de diferenciar. Ho hem vist aquí: l’entrada en escena d’actors no invitats -sorgits del malestar i de la recerca d’espais compartits-, l’indepedentisme i els comuns, ho ha trastocat tot. Però de la mateixa manera que els partits de sempre han perdut la capacitat d’explicar-se, de generar expectatives, i s’han de refugiar en la insultant idea que no hi ha alternativa, els nous projectes -que sovint tenen més de reaparicions que d’aparicions- tampoc tenen fàcil crear llenguatges que quallin més enllà dels moments epifànics. En tot cas, la dificultat dels que manen per recuperar la iniciativa posa en evidència la seva nuesa.

2. NEGACIÓ. En posaré dos exemples d’aquests dies, amb Mariano Rajoy i Susana Díaz com a protagonistes. Diu Rajoy en una entrevista a La Vanguardia : “No crec que Catalunya sigui un problema. Una altra cosa és que hi hagi dirigents polítics que vulguin generar un problema que no existeix transgredint un principi bàsic en democràcia que és el compliment de la llei”. I a continuació, afegeix: “Dit això, és la qüestió a la qual dedico més temps”. O sigui, no és un problema però li ocupa més hores que qualsevol altra cosa. Què és, doncs? La primera condició per afrontar un problema és reconèixer-lo. Per què el nega Rajoy? Perquè no té un projecte com a resposta per oferir als catalans, més enllà que venir ara a correcuita a prometre uns diners que fa molt de temps que haurien d’haver arribat.

I com que no té resposta, només té una carta: “el imperio de la ley”, com li agrada dir. I García Albiol, que va governar Badalona amb un discurs autoritari i contra la immigració perfectament homologable amb els populismes europeus d’extrema dreta, acaba de ser reelegit president del PP català.

L’altre exemple és del PSOE. La gloriosa història del partit contra el malestar de les bases, l’energia reconstituent de la lideresa davant l’impuls anticasta que ve de baix: Susana Díaz ha emmarcat així la seva batalla contra Pedro Sánchez. En altres temps l’exhibició de poder orgànic de la candidata hauria posat fi a la competició. Però ara no es pot descartar res. Els dubtes sobre la capacitat de generar un projecte atractiu han dut la candidata a buscar protecció en l’empara dels noms del passat. I de cop una hipotètica victòria de Sánchez tindria aire de revolució: seria una desfeta en cadena del més granat del partit. Tot per por a encarar la realitat.

stats