La independència no pot semblar cara
En les pròximes setmanes el govern de Catalunya té el repte que el Parlament li aprovi els pressuposts de l’any 2017. La confecció, presentació i aprovació dels pressupostos és una de les tasques més rellevants que ha d’afrontar tot govern, ja que en el pressupost es plasma tota la seva política econòmica i acció de govern. Aquesta vegada el govern català parteix d’una mala experiència: que no es van aprovar els pressupostos del 2016 per falta de suport parlamentari. La no aprovació, altra vegada, dels del 2017 seria un gran fracàs que conduiria a noves eleccions.
Els pressupostos del 2017 han de ser els més clarament independentistes que s’hagin fet fins ara. Segons el pla del govern de Puigdemont, aquests pressupostos són els que han de portar al referèndum per a la independència i a la desconnexió de l’estat espanyol. Sense la seva aprovació és impossible seguir aquest full de ruta. Per tant, la CUP torna a estar en el punt de mira del govern. La coalició Junts pel Sí necessita els altres vots clarament independentistes del Parlament, els de la CUP, per tirar endavant els pressupostos.
Com és lògic, els cupaires posen condicions per donar el seu suport a la llei de pressupostos. Una és la d’incrementar els impostos als més rics. Es proposen mesures com l’augment del tipus de l’IRPF a les rendes més altes, eliminar o reduir el mínim exempt de l’impost de patrimoni i establir un impost sobre les grans fortunes.
Segons un sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), el 77% dels catalans estan a favor d’incrementar els impostos als més rics. En concret, quasi un 90% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i la CUP donen suport a la mesura i un 85% dels de Junts pel Sí. Així doncs, sembla que al Govern no li hauria de fer gaire por apujar impostos. En tot cas, la qüestió és si és oportú en aquests moments i circumstàncies apujar la pressió fiscal a Catalunya. En aquest sentit, es poden fer diverses consideracions.
Una idea que sempre resulta atractiva és incrementar els tipus marginals més elevats de l’IRPF, malgrat que al final només recaiguin sobre un percentatge molt reduït de contribuents. Això passa perquè les grans fortunes eviten tributar per aquest impost, i ho fan per l’impost de societats, que té un tipus molt més reduït que el de l’IRPF. Actualment l’impost de societats, regulat totalment per l’Estat, té un tipus del 25%, mentre que a Catalunya el tipus marginal més elevat de l’IRPF és del 48%. La majoria d’assessors fiscals afirmen que tipus marginals alts en l’IRPF provoquen la creació d’estructures societàries amb la finalitat de reduir el cost fiscal. A aquesta pràctica s’hi ha d’afegir la possible emigració fiscal que els tipus alts poden provocar cap a autonomies amb tipus més baixos, com ara Madrid. Catalunya ja té ara tipus alts, i el fet d’incrementar-los pot fer que se sobrepassi el llindar a partir del qual hi ha mobilitat fiscal.
El resultat és que les conseqüències d’aquests increments impositius poden ser força negatives, a més de tenir uns efectes recaptatoris baixos perquè el nombre de contribuents afectats no és alt. Per aquesta raó, quan es volen incrementar els ingressos via increments de l’IRPF només als més rics, al final si es vol que l’efecte recaptatori sigui rellevant, s’han d’apujar inevitablement els tipus de les rendes mitjanes, que no deixen de ser rendes salarials, i que són les que suporten realment el gravamen de l’impost. Si els ciutadans sabessin que aquest pot ser el final de la història, potser no n’hi hauria tants a favor d’apujar impostos.
Pel que fa a l’impost de patrimoni existent a Catalunya, té un mínim exempt de 500.000 euros i l’habitatge habitual n’està exempt fins a un valor de 300.000 euros. Si desapareix o es redueix aquest mínim exempt, el nombre de contribuents s’incrementarà substancialment, i l’impost recaurà sobre les classes mitjanes, en definitiva, classes treballadores. Persones que amb el seu treball i esforç han pogut reunir alguns estalvis o tenir, per exemple, una segona residència. En canvi, moltes grans fortunes tenen el patrimoni invertit en entitats empresarials, exemptes de pagar aquest impost. Per tant, una mesura que en principi sembla que sigui progressiva pot convertir l’impost en totalment regressiu.
La conclusió de tot plegat és que el mandat que el govern de Catalunya té actualment, que no és altre que conduir el país cap a la independència, en cap moment pot semblar car ni pot semblar que tingui un cost molt elevat. I uns pressupostos que apugin la pressió fiscal poden comportar que alguns ciutadans facin aquesta interpretació, quan l’objectiu ha de ser eixamplar la base social pro independència i no pas reduir-la.
Això no vol dir que els pressupostos del 2017 no hagin de mirar de dedicar el màxim de recursos possibles als serveis de caràcter social i als que beneficien els més necessitats. Quan Catalunya esdevingui un estat independent serà l’hora de dissenyar un sistema fiscal més just que el que tenim ara, que té un disseny amb moltes mancances redistributives, unes mancances que, segons quins siguin els canvis que s’hi introdueixin, no faran més que agreujar-se.
