25/02/2017

Un ignorant

3 min
Gimnàs a casa

-Iara, ves a veure la senyora Kolotúixkina i li dius que si a finals de mes no paga tot el que em deu ja ha begut oli.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

-Ha. Begut. Oli?

-No saps què vol dir, oi, Miquelet?

El noi sacseja el cap a banda i banda.

-Si no paga el lloguer dels dos últims mesos el dia 31, la foto al carrer! Maleïda bruixa russa dels collons. No estem per fer caritats, en aquesta família.

En Miquel surt de casa amb la bossa del gimnàs penjada a l’esquena. Abans d’inflar una mica els músculs gràcies a les màquines més potents de la sala principal -sense que el seu personal trainer el vegi: li ha agafat mania- ha de fer una d’aquelles visites que tant l’emprenyen i que, no obstant això, no pot esquivar. Per tant, es desvia una mica de la ruta en línia recta que el portaria fins a aquell centre esportiu que pràcticament és la seva segona residència i, seguint les indicacions del seu telèfon mòbil, camina en direcció a un dels carrers més ombrívols del barri. Quan hi arriba pica al número i al pis que la seva àvia li ha escrit al darrere d’un rebut del banc. Està preparat per dir que ve en nom de “la senyora Busquets, la propietària de l’immoble”, però la porta s’obre sense que brolli cap pregunta des de l’intèrfon.

-Vale. Cap dins -diu el noi: les seves habilitats expressives són més aviat limitades.

Puja caminant fins al tercer primera per enfortir una mica les cames, i a la porta assenyalada l’espera una anciana amb els cabells blancs recollits en un monyo i un nas ganxut que penja cap a terra i que recorda a una albergínia.

-Senyora Kolo... Kolotuix...

-No cal que t’hi esforcis -l’interromp ella-. La senyora Kolotúixkina ha hagut de sortir. Jo soc Baba Iagà. És un nom de maleïda bruixa russa dels collons. Ti mienià panimàieix?

Encara que no ha entès l’última frase, en Miquel segueix a la dona quan fa mitja volta i s’endinsa a l’interior del pis. A les parets hi ha quadres esotèrics penjats, i al menjador -li ha demanat que segui al sofà- la il·luminació és del mateix gris que una calavera en estat de descomposició.

-T’he preparat una mica de te -diu Baba Iagà, allargant-li una tassa fumejant.

-Moltes gràcies.

-La meva àvia m’ha enviat aquí... per dir-li que ha de pagar el lloguer dels dos últims mesos el dia 31.

Baba Iagà s’ha escarxofat en un tamboret que ha tret de sota la taula.

-Entesos. Ià panimaiu. La conec tan bé, a la senyora Busquets, que t’ho podria dir tot, d’ella. Fins i tot el dia que morirà.

En Miquel desvia la vista cap al fons de la tassa, i n’emergeix una imatge, reflectida en la superfície tremolosa del te, en què veu la seva àvia asseguda a la butaca de cosir, amb els ulls mig oberts i la llengua fora.

-Per què no dius res? -vol saber Baba Iagà.

-No m’atreveixo a parlar -replica el noi: no està segur que aquelles paraules surtin exactament de dins seu-. Si em dona permís, m’agradaria fer-li una pregunta.

-Endavant. Encara que no totes les preguntes tenen una bona resposta. Quan un sap massa coses...

-Mai sabré massa coses. La meva àvia diu que soc un ignorant.

Després d’uns segons de silenci en què en Miquel sent que algú estossega a l’habitació del costat -i si fos la senyora Kolotúixkina?-, l’anciana torna a la càrrega.

-Digue’m quina pregunta tens, rei.

En Miquel se n’ha oblidat. I l’hi diu. La cara pàl·lida de Baba Iagà es torna d’un vermell violent, però l’anciana reprimeix l’atac de fúria que podria convertir aquell noi en una miserable granota i assenyala, amb un dit malalt d’artrosi, el moble on hi ha la tele.

-Agafa aquell sobre i dona-l’hi a la senyora Busquets. Així estarem en paus. Da svidània!

En Miquel li dona les gràcies i se’n va. L’exercici li permet oblidar el mal tràngol que ha passat amb Baba Iagà. Quan ha acabat de treballar el seu cos i torna a casa, el sobre ha desaparegut de dins de la seva bossa. Amb totes dues mans aixecades, maleint-lo a crits, la senyora Busquets se’n va fins a la butaca de cosir i s’hi asseu per pensar quin serà el proper pas. El seu net se la troba al cap d’uns minuts amb els ulls mig oberts i la llengua fora. Encara que no hi hagi res a fer truca a una ambulància. És l’únic parent viu i heretarà la seva fortuna, però aquell vespre acaba triant un dels fèretres més modestos de tots els que li ofereix el corb dels serveis funeraris. Després de sopar una mica de pa amb pernil i una cervesa se’n va de putes.

stats