On som els homes?

MENTRE LLEGEIXO la denúncia de la regidora de la CUP Maria Rovira, agredida sexualment a Gràcia, mentre es fa un minut de silenci per una altra dona assassinada brutalment pel seu home, en aquest cas, a Esplugues de Llobregat, em fixo en una notícia d’aquesta setmana: al Congrés s’ha fet una comissió per la igualtat, amb 34 diputades i 3 diputats. Algunes ja s’han queixat que es consideri una comissió menor quan tracta un tema tan rellevant i que interessi tan poc als homes quan la igualtat hauria de ser una prioritat de tothom.

Agraeixo el coratge de Maria Rovira emprenent un camí de lluita pública perquè la nit sigui igual de lliure per a tothom a partir de la seva experiència tan dura i fastigosa, i trobo lògic que els col·lectius feministes liderin aquestes campanyes. Però cada cop em desconcerta més el poc interès masculí per la igualtat i per la llibertat. No em sembla que el dret a seguir vives, a no ser assassinades, el dret a no ser violades, sigui cosa de dones. És una responsabilitat compartida en què crec que els homes hem de fer moltes més passes decidides endavant.

M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.