Fem història? O deixem que ens la (des)facin?
Pertanyo a la que podríem dir la generació del 68, la dels nascuts amb els aires de llibertat que recorrien Europa i el món en aquells anys dels Beatles, el Maig francès, la Primavera de Praga, Vietnam. Som els fills del tardofranquisme, els que vam créixer amb la jove democràcia del “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Som els homes i dones que estem empenyent el país cap a una nova llibertat, la gent que hem agafat el relleu als que van fer la Transició. Som els que hem superat el nacionalisme per bastir una nació de tots, un estat avançat que innovi en termes democràtics, que torni a posar la cultura i l’educació al centre, que aspiri a un nou europeisme més sòlid i solidari, que sàpiga reescriure la seva relació amb Espanya. Aquest és l’ideal que la nostra generació vol posar en pràctica.
Cada generació ha de saber quin és el seu paper històric. Els nostres pares van construir la democràcia i l’autogovern. Els nostres avis van mantenir la flama a l’exili i la lluita i la dignitat a l’interior, enmig d’una resistència sorda i heroica. Els nostres besavis van donar cos al catalanisme i l’obrerisme posant les bases d’un país modern i socialment avançat amb la Mancomunitat i la Generalitat republicana. I els rebesavis van ser els artífexs de la Renaixença cultural, de la industrialització i de les utopies socials.
El nacionalista Rovira i Virgili explicava el paper dels que van néixer a finals del XIX: “La nostra generació no ha passat inútilment sobre la terra catalana. No és d’aquelles generacions que marxen pel camí fressat, quietament, descansadament, com un ramat anònim, sortit tot just de la fosca i corrent de pressa a colgar-s’hi una altra vegada; la nostra generació ha lluitat, ha fet obra pròpia i fecunda, tindrà un nom en les genealogies de la pàtria”. I tant. Van aixecar del no-res el que avui en diem unes estructures d’estat que encara ens inspiren, especialment rellevants en el terreny de la cultura. Van pensar, van fer i van arriscar-se. Van topar amb les incomprensions d’una Espanya al·lèrgica a la pròpia diversitat. La Mancomunitat de Prat de la Riba, que en deu anys va fer tanta feina, esquivant el sectarisme ideològic per integrar el màxim de voluntats i energies, literalment la van arrencar d’un govern dèbil -el de Dato i Sánchez Guerra- que al cap de poc ja se’n penedia i posava bastons a les rodes. I després va venir la dictadura, la República, la guerra, i l’altra dictadura tan llarga i tan cruel.
El 1956, quatre anys abans de morir, Vicens Vives escrivia això: “Tot allò que avui és encara viu a Espanya, tot allò que sura per damunt la corrupció i ressona autènticament enmig de la buidor general, o bé arranca del catalanisme o bé de l’obrerisme. Ambdues forces foren parides per Catalunya i ambdues triomfaran després de llur crisi de naixença i joventut”. Era un optimista imparable, alhora home de pensament i d’acció, que des de la seva posició a cavall entre una tribuna al règim i el flirteig amb la clandestinitat va donar una nova empenta al país, amb una especial preocupació per renovar les classes dirigents. Molt crític amb el paper de l’empresariat acomodat al franquisme, a ell es deu la creació del Cercle d’Economia que ara tímidament treu el cap per no quedar al marge de la història mentre els seus col·legues banquers posen descaradament el fre.
Sí, la història, com la política, si no la fas, te la fan. O pitjor: te la desfan. La història no espera a ningú. En aquest moment decisiu, cadascú ha de tenir clar quin paper fa: tot quedarà anotat, els que arrisquen i els que s’amaguen, els que sumen i els que resten, els que fan la viu-viu i els que donen la cara. Tots passarem a la història, tots ens ho juguem tot. Però especialment la generació del 68. És el nostre moment.
