23/04/2017

Si hi ha una bretxa digital, ¿n’hi ha una de televisiva?

2 min

M’han d’imaginar al restaurant grec, sucant els giros en el tzatziki, i intentant obviar la cacofonia que escup el televisor de Dàmocles que penja un metre damunt meu. És un programa de presumpte humor on el recurs fonamental és repetir el diguem-ne acudit cada cop més fort i amb la resta de col·laboradors -ells amb un índex de massa corporal que dobla el d’elles- rient a cor què vols, també en progressió creixent. Una tortura, en definitiva. I m’adono que fa anys que en la meva dieta audiovisual la televisió en obert és residual. Hi ha bons programes aquí i allà, esclar. I TV3 juga en una evident lliga a banda. Però quan engego l’aparell ho faig ja a partir d’algun dels menús d’inici de les plataformes de pagament a les quals estic abonat. Ho he anat preguntant aquesta setmana a persones que estan abonades a serveis Premium i tothom segueix aquesta tendència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha al món una preocupació molt gran per l’anomenada bretxa digital: que no hi hagi un grup concret de persones que, per motius econòmics, tinguin un accés nul o limitat a la xarxa. ¿No hauríem de començar a preocupar-nos per si s’ha creat una bretxa televisiva? Si les cadenes privades abdiquen de posar-hi qualsevol contingut cultural, si les pel·lícules que programen obeeixen només a criteris comercials, si renuncien a la descoberta i només promocionen les cares de sempre i allò que ja és famós, si el seu imaginari és només el propi univers que creen els seus programes de xafarderies... ¿no estem de facto dificultant l’accés d’una part de la població a una bona culturització?

El desplaçament dels continguts més refinats cap al pagament ha fet que a les graelles gratuïtes hi sovintegi, més que mai, la vulgaritat. En els últims anys hi detecto fins i tot una ràpida degradació de les bones locucions. És l’imperi de la cantarella, que afecta sobretot els programes d’esports i els espais de presumpta investigació periodística (i que estan narrats com si algú parodiés una pel·lícula de por: nos lleeeeegan... los documeeeentoooos!)

Com que diria que l’Estat no està per pagar Netflix a tothom, o crear les beques HBO, només hi ha dues solucions per evitar aquesta bretxa audiovisual amb elevat potencial adotzenador. D’una banda, la recuperació del prestigi i l’ambició dels canals públics (cadascun amb la seva problemàtica específica). De l’altra, la revisió de les lleis audiovisuals per assegurar que les privades contribueixen a la culturització -en el sentit més ampli- de la societat.

Però temo que em quedin molts plats de giros amb tzatziki, abans de veure-ho.

stats