28/01/2013

Un fracàs, de qui?

3 min
Un fracàs, de qui?

En un moment de gran descrèdit de la política, i en què els governs han optat per amagar-se darrere un llenguatge tècnic que vol ser asèptic -l'eufemisme és, sens dubte, el gran triomfador d'aquesta crisi-, sorprèn relativament el to sentimentaloide que adoptava fa uns dies la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, en l'acte de presentació d'un fons social d'habitatge de lloguer. Ella mateixa en devia ser conscient perquè va començar la seva intervenció, farcida de frases pretesament sentides, dient: "Hi ha poques vegades que un govern es pot posar sentimental i jo no ho faré". I a continuació va incórrer en un discurs sobreactuat i, per això mateix, poc convincent. Però el que cridava poderosament l'atenció eren els arguments amb què justificava aquesta iniciativa de lloguer social: "Aquest fons recull el dret a fracassar, a fer una inversió equivocada, a perdre un sou però no una vida. És donar una segona oportunitat més que merescuda als que es van arriscar treballant per Espanya".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La segona frase es presta a tota mena de consideracions (¿la gent treballa per guanyar-se la vida o pel seu país?, ¿i els que treballen per enviar uns diners a la família de l'Equador, treballen o no per Espanya?), però potser el més revelador són els conceptes que hi ha implícits, importats directament del llenguatge polític del republicanisme nord-americà. Tot i ser un partit radicalment espanyolista, i per tant hereu de l'antiamericanisme que ha impregnat històricament el nacionalisme espanyol, de l'època d'Aznar ençà el PP ha adoptat alguns referents americans, des de la limitació dels dos mandats per al president fins a l'adopció d'idees com la compassió, entesa com a substitut de la solidaritat. On aquesta estratègia americana, portada al paroxisme pel Tea Party, ha estat més evident és en la política aznariana de tensar al màxim la corda, tan lluny com sigui possible del consens, i de fer servir repetidament missatges curts i clars, incontestables en la seva simplicitat. Val a dir que ha estat, en bona part, una estratègia guanyadora i que ajuda a entendre el pes electoral del PP en el conjunt de les Espanyes, enfront de la desorientació afàsica dels socialistes.

Darrere l'apel·lació compassiva de Sáenz de Santamaría a un insòlit "dret a fracassar" hi ha, doncs, la idea que l'economia es mou per una sèrie de decisions individuals, algunes d'encertades i altres d'equivocades, que, en un context pretès d'igualtat d'oportunitats fan que la gent se'n surti o no. Els governs, en aquesta visió encara més hipòcrita que simplista de com funciona el món, s'haurien de caracteritzar per la seva neutralitat i permetre el lliure joc de les forces econòmiques. Doncs bé, justament aquest concepte, del tot fals, de la neutralitat del govern és el principal causant de la crisi present. A partir del moment que la dreta anglosaxona, amb Reagan i Thatcher, es rebel·la contra la intervenció de l'estat en la vida pública i apel·la a la sola responsabilitat individual (cal recordar la frase de la senyora Thatcher: "No existeix això que en diuen societat "), comença la desregulació del sector financer que ens ha portat al desastre actual. L'autonomia que ha assolit el sector financer respecte del control polític democràtic, i l'oblit que era i havia de ser un sector al servei de l'economia productiva, ha invertit radicalment els termes que havien permès al capitalisme viure la seva millor etapa entre el 1945 i el 1973, lliures de crisis com la present.

Els observadors forans se solen sorprendre de la falta de resposta social amb què països com Espanya estan suportant les reformes que ens han de tornar a dur pel camí recte. Caldrà que, amb perspectiva històrica, analitzem a fons aquesta falta de resposta, però em sembla evident d'entrada que hi té molt a veure el domini del llenguatge i que el primer que cal fer per sortir de la situació és canviar el llenguatge del poder. Aquest que amaga el seu fracàs estrepitós (els pràcticament sis milions d'aturats a tot l'Estat) amb l'apel·lació al dret individual al "fracàs". Però el "gran fracàs", com recordava Paul Krugman en aquestes pàgines (11/1/13), és l'enorme fracàs de la política econòmica europea basada en l'austeritat, en què cada euro retallat no fa més que incrementar el dèficit. Un fracàs reconegut, tard i amb la boca petita, per l'economista en cap de l'FMI, Olivier Blanchard, i per Jean-Claude Juncker, això sí, el mateix dia en què plegava com a president de l'Eurogrup. Segurament ells també tenen "dret a fracassar": el problema és que, el seu fracàs, el paguem els altres. I de quina manera.

stats