La força de l’estat de dret
Aleix Vidal-Quadras ha comès un tuit que tot seguit reprodueixo, però que em resisteixo a traduir, perquè ja se sap que l’art, si no és en versió original, perd molt matís. Diu: “Fuera del marco del Estado de Derecho, los conflictos se resuelven por la fuerza. ¿Son conscientes de ello los separatistas?” Deixem de banda aquest “por la fuerza”, que potser hauria de ser un “con la fuerza” perquè no grinyolés tant. Anem al moll de l’os.
És cert que, en el passat, conflictes com el que ara tenim a Catalunya (una majoria vol decidir a les urnes si deixem de ser súbdits d’Espanya) es van resoldre per mitjà de la força. La Guerra de Secessió americana, per exemple, en què 23 estats del nord van enfrontar-se amb una coalició d’11 estats més que van “declarar la independència i el dret a la secessió”. Val la pena dir, per cert, que tot va començar amb un atac dels confederats a un fort de Carolina del Sud, al qual Lincoln va fer front amb un exèrcit de voluntaris. Ara, però, ja no som al 1861 i els conflictes territorials, com els matrimonials, es poden decidir civilitzadament, sense duels, honors per reparar ni pebroteres inflamades. Excepte per a l’amic Vidal-Quadras, esclar. Per a ell no passen els segles.
Que ens amenaci amb la força, doncs, deu voler dir que el dia del perniciós i il·legal referèndum ell ens enviaria l’exèrcit espanyol i no precisament a jugar al paintball. Què fem, doncs? ¿Anem a votar sense els nens? ¿Ens posem casc de motorista? ¿Organitzem sometents a la porta dels col·legis amb escombres i pals de fregar? ¿Escortem les iaies? ¿Anem fent tuits i periscopes? Ho podem fer, no ve d’aquí. Però l’“estat de dret” també ha d’anar fent plans. Som molta gent per emmanillar i empresonar. ¿Tenen més de dos milions de manilles i més de dos milions de places de presó? ¿Tenen més de dos milions de soldats? No em surten els números, a menys, esclar, que en Vidal-Quadras estigui pensant en una cosa més Tia nanmen style.
