Les dones de Víctor Català
Dimarts a la nit, el Sense ficció va emetre La Víctor, un documental amb elements ficcionats que repassava la trajectòria de la dona pionera de la literatura catalana, Caterina Albert, coneguda com a Víctor Català. “Soc algú que va haver de portar el nom d’un home per escriure com una dona”, deia d’ella mateixa. L’actriu Míriam Iscla, amb la seva excel·lència habitual, desenvolupava un doble rol: d’una banda interpretava l’escriptora i, de l’altra, exercia d’ella mateixa documentant-se per al paper, adquirint coneixements del personatge per acostar-se més a la de veritat. Com hem comentat en anteriors articles sobre aquest recurs narratiu que barreja documental i ficció establint un diàleg tan directe entre els dos gèneres, és una bona idea: construeix amb claredat el perfil del o de la protagonista, l’espectador observa com va creixent el personatge i la idea economitza recursos en la part de ficció, facilita la producció i agilitza el vessant de guió. I, a sobre, és original. Té l’enorme virtut d’haver sabut crear un gènere híbrid nou, un nou llenguatge audiovisual diferent i singular. Ara bé: potser estem començant a abusar de la idea. És la mateixa que ja vam veure amb Suñol, un crit valent i el Buscando a Cervantes. I connecta massa directament amb el plantejament narratiu de Macià contra Companys i Cervantes contra Lope. Tot produccions de Minoria Absoluta. S’entén que aquesta idea ha acabat convertint-se una mica en el segell de la productora en l’àmbit documental. Però comencem a córrer el risc que una virtut narrativa tan potent i peculiar acabi semblant una inèrcia còmoda. El segell no es pot convertir en un pràctic motlle televisiu perquè aleshores es desvirtua.
Més enllà del plantejament narratiu, potser en aquesta ocasió La Víctor va resultar massa estàtic i monòton. Hi havia alguns passatges molt radiofònics. D’altra banda, la recerca pel que fa a imatges d’arxiu era boníssima i amb algunes filmacions antigues de l’Escala i Barcelona realment extraordinàries.
On el programa va ser molt revelador va ser en l’elecció de les expertes per glossar la figura, transcendència i particularitats de Caterina Albert. A més de Laura Borràs i Najat El Hachmi, que les veiem més sovint a la televisió, vam parar esment en un elenc de professionals d’una eloqüència extraordinària que no tenim tan vistes: Lluïsa Julià, Blanca Llum Vidal, Irene Muñoz, Maria Bohigas i Maria Àngels Cabré. Totes van fer gala d’uns coneixements i un talent per transmetre’ls que t’atrapava com a espectador: quanta mestria que tenim massa amagada! Desitjaves que totes elles et poguessin explicar molt més. Tant de bo. Si Caterina Albert aixequés el cap potser veuria que les coses estan millor que en la seva època, però continua passant que si tens nom d’home et prenen més seriosament.
