24 d'octubre: L'amenaça espanyola
SI EL PROCÉS CATALÀ fos una partida d’escacs, l’Estat té avui les seves peces amenaçant algunes peces importants del sobiranisme. Està amenaçada la casella de la presidenta del Parlament, la de l’anterior president de la Generalitat, d’antics consellers, d’alcaldes i regidors... Fins i tot es podrien llegir com a amenaces a caselles simbòliques la possibilitat de tornar a imposar els toros a Catalunya o d’endur-se obres del MNAC... Però tinc dubtes que la situació li sigui tan favorable com semblaria. Si l’Estat es vol menjar les peces que té amenaçades, fabricarà imatges molt poc fotogèniques: inhabilitar la presidenta d’un Parlament democràtic per raons polítiques, condemnar per posar urnes o banderes o per treballar en un festiu... Està fet en nom de la llei, però de vegades forçant-ne molt la interpretació. Davant d’això, si el sobiranisme és capaç de mantenir un to gandhià de mobilització cívica tossuda i resistent, l’Estat, com a jugador d’escacs, es pot trobar en una posició incòmoda. Amenaçar i no complir les amenaces l’afebleix. Però complir-les, encara més. (Excepte si el sobiranisme perd capacitat de mobilitzar, trenca el caràcter cívic i tranquil de la seva mobilització o si el món és absolutament indiferent a tot.)
